El seminari impartit pel professor Juan F. Ojeda Rivera (catedràtic de geografia humana de la Universitat Pablo de Olavide, Sevilla) portà com a títol El paisaje como realidad vivida: claves para una aproximación interdisciplinaria, i tingué lloc en una doble sessió, durant els dies 17 i 18 de març d’enguany. El fet de disposar de dues sessions va permetre al ponent desenvolupar el seu discurs de manera extensa i, al mateix temps, incitar a la participació activa del públic a través dels debats posteriors. El doctor Ojeda, que prèviament havia estat presentat pel professor Joan Tort com un geògraf compromès amb l’estudi del paisatge des d’una convicció interdisciplinària, va posar sobre la taula tot el seu repertori (en fons i forma) d’un saber fer que no deixa ningú indiferent.

La sessió del dia 17 (De país a paisaje. Percepciones, representaciones, identificaciones y simbolizaciones) va discórrer, sense ruptures, d’un repàs sintètic a les fonts epistemològiques que ens parlen de la idea del paisatge, fins a un cas d’estudi concret (Sierra Morena, a Andalusia). El concepte de paisatge, que posseeix un origen emparentat amb el món oriental (concretament amb el taoisme), acaba penetrant en la cultura occidental i veu modificada la seva concepció en relació a la successió dels moments històrics. Segons Ojeda, la gran paradoxa del moment actual en les nostres societats és que el paisatge està patint els processos de destrucció més contundents mai vistos, al mateix temps que esdevé un objecte d’estudi i de reconeixement social i institucional creixent. Seguint referències d’autors com A. Berque o A. Roger, el ponent va posar de manifest que al darrere d’aquest fet es troba un fenomen determinat: la progressiva desaparició d’un "pensament paisatger", d’arrels profundament populars i lligades al sentiment de l’estètica, i el sorgiment d’una "cultura paisatgística”, formada per un conjunt d’indicadors i processos lligats a la producció, el desenvolupament i la consolidació d’una determinada manera (sovint institucionalitzada) de comprendre la idea de paisatge.

Una vegada establertes aquestes bases teòriques, i partint del convenciment d’estar parlant d’una realitat eminentment qualitativa (més que quantitativa), el professor Ojeda conclogué que el paisatge és la "mostra més singular del desenvolupament d’una comunitat humana i el seu territori”. Aquest fet el portà a plantejar, per al cas de Sierra Morena, que es poden dur a terme catalogacions del paisatge a través del reconeixement de les percepcions creatives (literàries o pictòriques). Potser encara més important fou el fet de posar en evidència que aquests procediments poden arribar a permetre l’autogestió dels mateixos paisatges, salvant la tan habitual confusió entre els valors (no quantificables) i el preu (quantificable). La sessió finalitzà amb una constatació en aquesta línia, formulada conjuntament entre el ponent i els participants en el debat: que els paisatges constitueixen veritats dialèctiques, i no pas absolutes; per tant, sobre el paper no haurien de produir ideologia.

En la segona sessió, el professor sevillà reprengué les idees exposades la jornada anterior per a realitzar un exercici magistral de geografia comparada, sota el títol Ambientes y paisajes paralelos en Andalucía y Marruecos. El repàs d’un seguit d’ambients que es repeteixen (amb alguns matisos) a banda i banda de l’Estret de Gibraltar (veritable "mirall” reflector de la simetria d’aquest territori) va representar un exercici de descoberta geogràfica per a molts dels assistents. Tot plegat, serví per a mostrar que tant l’espai andalús com el marroquí comparteixen un tret comú: la diversitat i el contrast entre els territoris de la muntanya mitjana de caràcter cristal·lí; els de les alineacions de caràcter alpí, amb una estructura calcària; els de les terres conreades històricament (ja siguin de secà o de regadiu, altes o baixes) i aquelles formades per maresmes; els de les estepes i indrets menys amables per a l’assentament humà; o els àmbits litorals, ja siguin mediterranis o atlàntics.

 
La fotografia del professor Ojeda a la plaça de Catalunya de Barcelona és de J. Tort (SCG).

Segons havia quedat clar, sobre la base de la diferenciació conceptual que havia proposat a la sessió anterior, el ponent exposà que la darrera part del seminari (Algunas percepciones metafóricas de paisajes andaluces) havia de circumscriure-la, lògicament, a la seva realitat més propera, que ha estat estudiada a consciència pel seu equip durant els darrers anys. Partint d’aquesta circumstància, Ojeda va deixar clar que la seva línia de treball anava encaminada a aplicar les tècniques desenvolupades en l’estudi dels paisatges andalusos en l’espai septentrional marroquí (tasca que va qualificar de molt difícil, ateses les diferències entre ambdós territoris en determinats aspectes culturals). L’acte, doncs, quedà tancat amb una exposició atenta dels factors que han incidit en la construcció dels paisatges andalusos; exposició que donà pas a la presentació d’una tipologia de les metàfores recollides a partir de testimonis que aborden els paisatges des d’una posició emocionada, lluny de la descripció objectivista. [Alexis Sancho Reinoso]