Litografia del plànol del projecte de reforma i eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà de 1859 (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona)

<<< retrocedir   dos primers apartats, la conferència fluí cap a la lògica de la Proposició teòrica que titulà la tercera part, d’altra banda la més extensa. En ella, Grau aprofundí en la vinculació de Cerdà amb les teories dels higienistes francesos (basades en la quantitat d’aire respirable per metre cúbic existent en una habitació), vinculació que acabaria donant forma a les seves propostes per a la nova construcció d’habitatges: cases isolades, patis interiors, edificis de planta baixa més dos pisos, plantes amb la mateixa alçada… Serà a partir de la reformulació de l’habitatge que Cerdà reformularà la ciutat. Aquesta aproximació a la construcció de l’habitatge des d’un punt de vista mèdic i empíric, com el mateix conferenciant va fer notar, també va servir Grau per a introduir una idea que serà explicitada més tard: el pragmatisme obvi de Cerdà, que fa partir les seves propostes de minuciosos estudis sobre el terreny (encara que basats en teories incorrectes).
 

De la mateixa manera, el quart punt Genius Loci volgué trencar la idea d’una eixampla barcelonina producte d’una concepció universal i inamovible de xarxa ortogonal aplicada a la ciutat. Grau defensà que “el que fa Cerdà, ho fa per a Barcelona” i pensant en Barcelona, recollint elements urbanístics propis: des de la projecció a tot el pla de la ciutat de l’estructura romana del cardo i el decumanus a la incorporació dels xamfrans que ja apareixen als plànols dels anys quaranta de l’arquitecte municipal Francesc Daniel Molina.

La idea que encapçalava la conferència va titular la cinquena part, Contra la utopia, on, a partir dels propis textos de Cerdà, Grau mostrà l’actitud decididament antiutòpica de l’enginyer. Per a Cerdà, l’època en què viu no és una època per a utopies. La influència de les idees saint-simonianes que conceben el segle XIX no com un segle de revolucions, sinó com un segle de reconstruccions (idees arrelades en els enginyers francesos de l’època) farà que per a Cerdà només allò que és factible pugui tenir valor, que només valgui la pena estudiar allò que es té la certesa que es podrà fer. D’aquesta manera, les teories no seran conceptes abstractes sinó que esdevindran instruments pràctics. En la seva aplicació urbanística, Cerdà seguirà les idees de Reynaud, que considerava la millora en la

construcció de les ciutats no mitjançant la concepció de la ciutat ideal, sinó a partir de la substitució de la ciutat concreta ja existent.

La conseqüència d’aquest Pragmatisme (títol del darrer apartat) va fer que fos el propi Cerdà qui hagués de reelaborar el seu plànol. Les qüestions pràctiques i la problemàtica legal, de la propietat, etc. portaren a noves reparcel·lacions, al progressiu tancament de les illes de cases i a modificacions diverses del projecte original. D’aquí la defensa d’una visió del pensament cerdanià com quelcom evolutiu, pragmàtic i racionalitzador, no com un sistema filosòfic tancat. Per a Grau, la retòrica científica que acompanyava tots els idearis del XIX, inclòs el de Cerdà, tenia com a finalitat l’obtenció de poder, una finalitat, un cop més, pràctica.

La conferència va concloure en aquest punt, tot i que l’acte va continuar amb l’obertura d’un torn de paraules, on es va aprofundir en certs aspectes dels temes tractats, i que es va haver de donar per finalitzat per manca de més temps, tot i quedar preguntes pendents entre el públic. Per a tots els interessats, la conferència serà recollida en una propera edició de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. [Marta Gil]