Transcorreguts 10 anys des del gran incendi forestal de la Catalunya central (18 a 21 de Juliol de 1998) que va cremar prop de 24.000 ha de les comarques del Solsonès, Bages, l'Anoia i la Segarra, és moment d'aturar-nos a fer balanç del que s'ha fet i visualitzar les perspectives de futur a Catalunya. En motiu d'aquesta commemoració, la Fundació del Món Rural impulsa un debat sobre la gestió del risc d'incendis forestals a Catalunya des d'un punt de vista interdisciplinar i centrat en la dinamització i desenvolupament del món rural català.

Dues terceres parts de la superfície total de Catalunya és forestal. La gran majoria d'aquesta és de titularitat privada, donant lloc a una activitat econòmica (silvicultura) que ha complementat durant moltes dècades les tradicionals explotacions agroramaderes i contribuint, d'aquesta manera, a la diversificació econòmica del món rural català.

Els incendis forestals representen una pertorbació que caracteritza els ecosistemes forestals de les regions mediterrànies, però en els darrers anys les característiques dels incendis han canviat, sobretot pel que fa a les dimensions, d'una forma preocupant tant des de la perspectiva ecològica com social i econòmica.

Deixant de banda els condicionaments externs com la climatologia i topografia, la causalitat dels grans incendis esta estretament vinculada als processos i dinàmiques que caracteritzen l'actual desenvolupament del món rural. L'abandonament de les activitats agràries, l'èxode de població rural, el desequilibri territorial i la terciarització de l'economia rural són alguns dels factors que influeixen negativament en la determinació del risc.

Els efectes dels incendis no es poden reduir al nivell estrictament de "boscos". Precisament, el títol "Un món rural viu, un paisatge sense cendres" pretén posar de manifest aquesta complexitat i transversalitat del fenomen dels incendis forestals, entenent-los com la manifestació evident d'una problemàtica socioeconòmica i ambiental molt major. En termes socials, econòmics i ecològics, un país amb un món rural "viu" seria una eina bàsica per assegurar l'equilibri i la gestió territorial necessàries per a la minimització del risc, tan en l'esfera de la prevenció, l'extinció com la restauració de les zones afectades.