El 3 d’abril de 1938 les tropes franquistes comandades pel general Yagüe conquerien la ciutat de Lleida. El dia 5, un decret de Franco signat a Burgos derogava l’Estatut d’Autonomia, “en mala hora concedido por la República” i retornava a “aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”’. Tot just 70 anys després (5 d’abril de 2008) la Societat Catalana de Geografia ha visitat els escenaris de la contesa en el front del Segre, que restà estabilitzat prop de 9 mesos, fins l’avenç final sobre Catalunya a finals de 1938.

A la ciutat de Lleida, les tropes comandades pel Campesino havien fet volar el pont en la seva retirada, i restaren atrinxerades a la riba esquerra del Segre, al barri anomenat justament Cappont. Igualment succeí a Balaguer, conquerida el dia 6, però en aquest cas l’exèrcit franquista va aconseguir establir immediatament un extens cap de pont, és a dir: una àrea avançada a l’altra riba del riu, connectada per un pont amb el centre de comandament, i destinada a facilitar l’avanç posterior de les tropes. Catalunya havia quedat dividida entre els dos bàndols mitjançant el curs dels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. Al Pallars, la progressió de les tropes franquistes superà en bona part el curs del riu, en tant que a la plana s’establiren dos caps de pont: a Balaguer i a Seròs. El primer comprenia les localitats de Vallfogona, la Ràpita i la Sentiu de Sió.

El mes de maig (dies 22 al 28) els republicans van llençar una ofensiva per tal de reconquerir el cap de pont de Balaguer, controlat per les tropes del general Moscardó. L’ermita del Pedrís, el tossal del Morinyol i els voltants del tossal del Déu (creiem incorrecta la manca d’accent al topònim que figura a la cartografia oficial), a tocar de la carretera de Balaguer a Camarasa, foren els punts on es produïren els combats més acarnissats. En avançar cap al tossal del Déu, un capità republicà anomenat Cabrera arengà les tropes tot dient ¡Venga muchachos, que esto nos lo comemos como un merengue!; aquesta metàfora esdevingué nou topònim del tossal. El record del Merengue (com el d’altres combats) no és gens dolç per als protagonistes supervivents d’aquells fets, en bona part soldats pertanyents a la lleva del biberó: joves d’entre 17 i 18 anys que van ser enviats a la primera

Monòlit erigit per la lleva del biberó en recordança dels morts a l’ofensiva del Merengue. Al fons la ribera del Segre en direcció a Balaguer. Fotografia de Pol Galitó.