Ignasi Aldomà, gèograf, professor de la Universitat de Lleida i un dels impulsors del manifest de Vallbona per un Canal Segarra Garrigues del segle XXI, ha publicat recentment el llibre La lluita per l’aigua a Catalunya. De l’ús i l’abús a la gestió integral (1900-2007). En la presentació efectuada a la Societat Catalana de Geografia, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, dimecres 20 de febrer de 2008, va comptar amb la presència d'un dels professionals que encarna el canvi de paradigma en la gestió dels recursos hídrics: el director de Planificació de l'Ús Sostenible de l'Aigua, Gabriel Borràs.

Canvi o continuïtat?

Ignasi Aldomà explica que "pretenia abordar de manera enciclopèdica -amb el repte que suposa generar obra d'aquest abast- la història de l'aigua al nostre país, és a dir, la història de la relació entre el recurs i les persones". Una història que en el darrer segle ha passat del paradigma de "l'ús i abús", en el context històric del regeneracionisme i personificat en la figura de Joaquín Costa, de la política de grans regadius i de la idea que "no es pot perdre ni una gota al mar" cap a la gestió integral de l'aigua. Tanmateix, Aldomà precisa que actualment encara vivim un procés de transició, propugnada per sectors com la Xarxa per a la Nova Cultura de l'Aigua. En aquest sentit, reconeix que en el llibre es recull una visió més optimista que la seva percepció actual. "El paradigma del creixement és tant potent que difícilment la major part dels projectes dissenyats o pensats de la 'vella cultura de l'aigua' faran marxa enrere". I afegeix: "tinc la percepció que cada vegada succeïxen coses més singulars i extremes; per exemple ara s'ensulfaten els rius per lluitar contra les plagues del mosquit tigre o la mosca negra... i aquest tipus de fets ni preocupen ni generen cap tipus de reacció!".

Les claus del canvi

Gabriel Borràs explica que la punta de llança del canvi ha estat la Directiva Marc de l'Aigua (DMA). Una normativa europea aprovada el 2001 i que pretén assolir el "bon estat ecològic" per totes les masses d'aigua -tan superficials, com subterrànies, zones humides, de transició i costaneres- l'any 2015.

A banda dels seus objectius, el director de Planificació de l'Agència Catalana de l’Aigua (ACA) destaca com a element d'innovació la participació ciutadana. La DMA obliga a comptar amb les "parts interessades" tant per al procés de planificació com posteriorment la validació dels seus resultats. En aquest sentit, des de l'any passat es desenvolupen els plans de participació per a la redacció dels diversos Plans de gestió de conca.

Borràs és ben explícit: "per assolir el bon estat ecològic s'ha acabat la informació pública com la coneixem actualment -penjar el projecte en qüestió a un taulell o al DOGC- i passem a un paper proactiu de la ciutadania".

La implementació de la Directiva Marc corre a càrrec dels organismes de conca. A les Conques Internes de Catalunya (CIC) aquest paper correspon a l'ACA però a les grans conques de l'Estat -especialment les compartides per diverses comunitats autònomes- hi ha les confederacions hidrogràfiques. Per a Borràs aquestes institucions difícilment estaran a l'alçada del repte ja que tenen una estructura totalment "decimonònica i autista". Precisament la transversalitat és un valor en alça ja que les polítiques de l'aigua s'han de coordinar amb moltes altres sectorials: industrial, agrícoles, energia, turisme... En contraposició, per Gabriel Borràs, "l'ACA abraça la DMA no per ser d'obligat compliment sinó per convenciment" com a element clau en el procés de canvi de paradigma de gestió dels recursos hídrics.

Un altre element clau és el principi de la subsidiarietat. Aquest fet ha de permetre, segons Borràs, gestionar situacions com l'actual sequera per "recuperar tots aquells recursos que ens hem deixat perdre en un segle de revolucions industrial i agrícola".

Aldomà recorre els principals fets de la relació entre societat i recursos hídrics en el darrer segle a Catalunya. Un segle en el qual la "batalla" per l'aigua ha estat una constant. Segurament, pensem en èpoques contemporànies en la presió popular en contra el Pla Hidrològic Nacional (PHN) de 2001 però tal i com expliquen unes imatges del llibre ja a principis de segle alguns dels municipis de l'Anoia es manifestaven en contra la sobreexplotació causada per la indústria igualadina amb pancartes reclamant "la seva aigua".

L'obra s'estructura en sis capítols. En el primer, "Els camins de l'aigua" on s'aborda els recursos hídrics del nostre país i els fenòmens de sequera i inundacions. Posteriorment, s'aborda l'utilització de l'aigua en els tres sectors productius: agricultura, indústria i domèstic/serveis -amb especial atenció a l'abastament de la conurbació barcelonina-. Després d'un capítol que aborda l'aigua des del punt de vista ciutadà es tanca el llibre amb el "Planificar l'ús, evitar l'abús", una descripció dels canvis en els paradigmes de gestió dels recursos hídrics. Un canvi que ja s'anuncia en el títol, i que tal i com ha reconegut Aldomà en la presentació, caldrà seguir si es consolida. [Arnau Urgell; també podeu llegir aquesta crònica a l'adreça: www.sostenible.cat ; la fotografia és d'A. Urgell]