El 15 de gener de l'any 2008, Anna Cabré va pronunciar la conferència sobre El sistema català de reproducció: nova temporada, en el marc del Curs del Segon Congrés Català de Geografia, organitzat per la Societat Catalana de Geografia. L'acte va ser presentat pel senyor Enric Mendizàbal, vicepresident d'aquesta Societat, que va glossar breument la trajectòria professional de la ponent als assistents.

La senyora Anna Cabré és doctora en geografia i catedràtica de Geografia Humana del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha dirigit el Centre d'Estudis Demogràfics des de la seva creació (1984). Aquest centre ha esdevingut el principal formador de demògrafs del país, gràcies al rigor dels seus cursos de formació i d'especialització, alhora que ha adquirit reputació internacional per les seves recerques en temes de població. Mendizàbal va valorar positivament el fet que Cabré sigui, al seu parer, una bona generadora d'idees que dissemina entre els seus alumnes i col·laboradors per tal que les desenvolupin, així com la seva extensa bibliografia, que ha configurat un corpus científic de gran interès i que és el resultat de les diferents línies d'investigació seguides per aquesta demògrafa.

La conferència d'Anna Cabré tenia com a punt de partida la tesi doctoral que va llegir l'any 1989 i que l'editorial Proa va publicar amb el nom de El sistema català de reproducció (1999). La seva investigació es va centrar l'estudi dels factors que incideixen en la reproducció de la població per a després explicar el creixement de la població catalana.

En la seva tesi, Cabré destaca que el que ha estat important en els factors que incideixen en la reproducció és: a) que les edats viscudes per les filles hagin estat superiors a les de les mares; b) que la fecunditat, tot i que baixa, no ha impedit el creixement de la població; i c) que, bàsicament, ha estat la immigració la que ha contribuït al creixement. Si aquests tres principis s'apliquen de forma ràpida i sintètica per explicar el creixement demogràfic de Catalunya, es pot constatar que sense immigrants i malgrat la baixa la fecunditat, la població catalana hauria crescut. Aquest creixement no hauria estat espectacular, però s'hauria produït i dels prop de 2 milions de catalans del 1900 s'hauria passat a 2,3 milions el 1980. Però va ser la immigració el factor que va donar l'impuls necessari al creixement de la població catalana en dos sentits: si els naixements de catalans s'haguessin aturat, la població s'hauria mantingut igualment, perquè els qui haguessin mort haurien estat reemplaçats pels immigrants, però, a més a més, cal saber que des del 1964, els immigrants, això és la població que viu a Catalunya però que no té un origen català, ja conformaven el gruix de la població i, per tant, els catalans de “soca-rel” ja havien deixat de ser majoria.

La combinació dels dos factors de reproducció, natalitat i immigració, va funcionar positivament fins l'any 1986, aproximadament. A partir d'aquella data el procés de creixement es va aturar i durant uns 10 anys la societat ha anat absorbint el fort creixement demogràfic ocorregut al llarg dels seixanta i setanta, alhora que ha recuperat els mecanismes positius del sistema de promoció social, important per atreure immigrants i per a fer funcionar l'economia del país.

A partir de 1995, el procés de creixement demogràfic s'ha tornat a engegar. A hores d'ara la natalitat s'ha incrementat tot i que no ha assolit els nivells dels anys setanta, i els estocs d'immigrants ja no provenen d'Espanya, sinó que vénen de qualsevol país del món, en un corrent migratori de difícil final, perquè els “orígens” són, potencialment, molt amplis i quan un està exhaurit, un altre s'inicia. Per tant, a partir de 1995 s'ha iniciat el que ella designa

com a nova etapa del sistema de reproducció, en la qual, els dos factors de reproducció de la població catalana s'han activat amb l'arribada d'immigrants estrangers i amb la recuperació de naixements. Tot i que és conscient que s'ha equivocat diverses vegades a l'hora de fer prospectiva sobre creixements demogràfics, es va voler arriscar i va fixar el 2010 com a horitzó temporal d'aquesta nova onada expansiva i el 2015 com l'any d'una nova aturada demogràfica.

Per a ella, és gràcies a la immigració que el conjunt de la població catalana manté la seva participació de prop de l'1 per mil a nivell mundial. També va dir que, des del 1714, la població es duplica cada 70 anys, independentment del règim econòmic i malgrat les baixes fecunditats, que es podria dir que són intrínseques en el comportament reproductiu de les dones catalanes.

I també va remarcar que és la immigració el que està facilitant a hores d'ara el creixement de moltes de les poblacions dels països rics i per això creu que el model de reproducció que ha emprat Catalunya al llarg del temps és aplicable a altres entorns. És per això que ella parla ara de “sistema complex de reproducció” i és complex perquè en aquest procés es barregen la part biològica i la part deguda a la immigració.

La conferència va ser amena ja que Cabré és, a parer de qui fa aquesta recensió, una bona comunicadora d'idees. També va estar plena de referències als seus inicis en el camp de la demografia i va destacar la importància de l'obra de Josep A. Vandellós Catalunya, poble decadent, el text de la qual la va motivar a pensar sobre si realment seria possible una població catalana en decreixement. La conclusió de la tesi de la demògrafa, tal com s'ha vist, és que no, i si Vandellòs defensava una visió etnicista dels pobles i li costava assimilar els immigrants com a catalans, Cabré els veu com el factor clau que ha evitat la decadència de la població catalana i que, per tant, cal vetllar pel funcionament dels mecanismes de promoció social que els integren i per la necessària cohesió de la societat. [Elisabet Sau i Raventós ]