<<< retrocedir  El repàs a les fonts gràfiques va començar amb les inscripcions i els estudis epigràfics, ja que també són útils com a informació local perquè donen informació del punt fins on va arribar l'aigua en diferents episodis extraordinaris. La cartografia de detall és una altra informació que es troba repartida en diferents arxius espanyols com el de Simancas (Valladolid) o el de Viso del Marqués (Ciudad Real), tot i que Barriendos va destacar el del castell de Vincennes a França pel seu recull cartogràfic de ciutats catalanes aixecades amb molt detall pel servei d'espionatge francès. Lògicament, les pintures i gravats amb l'exemple de la dinàmica de les glaceres durant la Petita Edat del Gel als Alps o la fotografia històrica a l'hora d'explicar els aiguats de l'any 1982, completaren els referents visuals per a l'estudi dels riscos.

Pel que fa l'observació instrumental antiga, si bé el ponent va dir que la seva presència és creixent a Europa des de finals del segle XVIII, la més antiga d'Espanya és la del metge Francesc Salvà, iniciada el gener de l'any 1780 i continuada durant més de quaranta anys de forma ininterrompuda.

El ponent va explicar que el volum de dades obliga a tenir presents uns criteris de selecció de la informació, per tal que aquesta tingui el rigor suficient i la representativitat necessària pels fenòmens que volen explicar. Perquè la selecció de la informació documental sigui el més fiable possible va recomanar: buscar fonts contrastades per més d'un individu (actes notarials, informació de col·legis, etc.), evitant la subjectivitat personal i que els documents fossin contemporanis als fets que es vulgui descriure. La qualitat de la informació –va dir- serà en aquella documentació que estigui ben datada, tingui continuïtat en el temps, aporti dades homogènies i es pugui quantificar. Cosa gens fàcil de tractar, ja que per aconseguir dotze sèries catalanes, en forma d'uns i zeros (1=inundacions i 0=sequera) el ponent va haver d'invertir quatre anys, visitar més de vint-i-sis arxius i consultar cent dotze sèries documentals, és a dir, dos milions de pàgines de documents mecanoscrits. Una feina que a més requereix de coneixements específics per al tractament de la informació com la comprensió paleogràfica, l'ajustament dels calendaris i les unitats de mesura de cada època.

Aquest conjunt de fonts van demostrar la gran quantitat d'informació que els investigadors tenen a l'abast i van donar lloc a la tercera part de la conferència, basada en els sistemes de classificació de la informació climàtica històrica. Lògicament, la geografia històrica climàtica es basa en la identificació i descripció d'episodis meteorològics extrems i no tan extrems, els quals poden classificar de diverses maneres. Una inundació, per exemple –ens deia Barriendos- pot ser una crescuda “ordinària”, “extraordinària” o una “catàstrofe” i posava l'exemple del riu Onyar el dia de la Mercè de l'any 1678 quan un cop d'aigua va fer desaparèixer trenta-tres finques.

Igual d'interessant va ser la classificació proposada per a l'estudi de les sequeres, identificades a partir de la informació continguda en les rogatives, és a dir, súpliques públiques per a demanar pluja que, com que seguien un rigorós formalisme litúrgic, és possible establir-ne una classificació basada en sis nivells: el primer nivell era preventiu i es basava en oracions simples en els temples. En el segon nivell, considerat com a lleu, ocorria quan s'exposaven relíquies dins les esglésies. El tercer nivell o mitjà, ja implicava una processó pública pels carrers. A Barcelona, per exemple, es feia al camí de Sant Sever. Quan s'arriba al quart nivell, la sequera ja era més prolongada i això obligava a fer les immersions de les relíquies dins de l'aigua. Seguint amb l'exemple de Barcelona, el conferenciant va explicar com la creu de Crist es portava al port, on se submergia. No obstant això, com que les relíquies es feien malbé aquesta acció es va prohibir l'any 1619 i a Barcelona es va canviar per una missa de difunts pública. El nivell més crític és el cinquè. En aquesta situació ja era necessària la peregrinació a santuaris de fora de la ciutat. A Barcelona en aquestes situacions s'anava fins a la capella de Santa Eulàlia a Sarrià i a molts indrets de Catalunya es peregrinava fins a Montserrat. Fins al moment, a Catalunya, s'han detectat quatre casos de nivell cinc, en un d'ells, l'any 1566, els peregrins de tornada a Barcelona venint de Sarrià van ser retinguts a la plaça de Catalunya ja que la intensa pluja que havien provocat va obligar a tancar les portes de la ciutat davant del risc d'avingudes, quedant demostrat que almenys una vegada la rogativa va funcionar.

La conferència va acabar amb l'explicació de diferents estudis de cas sobre episodis prolongats de sequera i grans inundacions, que tingueren el recolzament d'una interessantíssima informació gràfica i d'alguns mapes del temps explicatius de cadascuna de les situacions presentades. D'entre les sequeres van destacar les explicacions de la que hi hagué entre l'any 1565 i el 1567 i la del període 1812 a 1824. D'aquesta darrera, per exemple, l'any 1817 va ser molt crític amb 196 mm de precipitació anual a Barcelona, amb dos mesos amb 0 mm de precipitació com van ser el febrer i l'abril i un màxim a l'octubre d'únicament 63,2 mm. El conferenciant va destacar com al llarg del segle XX, a Catalunya, no hi hagut cap període de sequera d'aquesta intensitat.

En l'anàlisi de les inundacions es van mostrar dades entre l'any 1301 i el 2001 però, posant un èmfasi especial a l'any 1617 amb una situació d'inestabilitat entre els dies 1 i 5 de novembre que va provocar el col·lapse del sistema fluvial amb efectes en diferents punts de la geografia catalana, amb la desaparició de 400 edificis, 22 ponts, 17 molins hidràulics, 6 panys de muralla i 7 sèquies, prova de l'impacte global d'aquesta situació. I un altre episodi entre el 29 de setembre i el 8 d'octubre a l'any 1787, que per exemple, va negar alguns punts de Tortosa amb més de tres metres i mig d'aigua pels carrers.

Especialment interessant va ser la hipòtesi proposada de com l'increment de les inundacions mediterrànies es pot relacionar amb un avanç de les glaceres alpines, és a dir, la possible relació entre l'increment de les condicions de fred i els aiguats.

L'acte va acabar amb un senyal d'alerta sobre les previsions fetes al tram baix del Llobregat on s'ha previst un cabal màxim de 4.000 m³/s quan les dades demostren com al segle XIX el màxim va ser de 5.000 m³/s, en el qual és un perill evident de risc en un tram afectat per nombroses infraestructures metropolitanes. [Albert Pèlachs]