[...retrocedir]   Seguint amb el comentari de l’articulat de l’Estatut de 2006, i segons l’article 90 i següents, es diu que “La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució” (Art. 91.4), i per tant, si es tira endavant un nou mapa regional o veguerial de Catalunya que substitueixi el provincial, caldrà llei del parlament espanyol, sempre i quan es modifiquin els actuals límits de les quatre províncies catalanes. Argullol també esmenta que segons l’Estatut, la Generalitat podrà establir el règim electoral dels seus ens, però respectant els ens que tenen garantia institucional, com son les províncies. Segons Enric Argullol, doncs, plantejar un nou mapa de vegueries que substituís el provincial en el marc del nou Estatut es fa certament dificultós, i buscar l’encaix jurídic d’aquest nou ens amb les jurisdiccions electorals i de representativitat política encara més.

Realitzades aquestes consideracions respecte l’articulat estatutari i les possibilitats o futur encaix jurídic de les vegueries, Argullol passà a relatar el marc jurídic i legislatiu vigent en relació a l’organització territorial, i obtenir així majors arguments per a la justificació de la seva proposta final. El conferenciant va al•legar que aquest tema no era nou ni per la Geografia ni per al Dret, i que en seu caire més institucional era ja un tema pre-estatutari. Referit a aquest caire, Argullol va voler fer uns incisos en el marc jurídic anterior a l’Estatut de 2006. Segons ell, ja el 1977, època del restabliment de la Generalitat, aquesta va contemplar, entre d’altres qüestions, el traspàs dels serveis de les diputacions a la Generalitat, cosa que no s’aconseguí mai. Una vegada aprovat l’Estatut de Sau (1979) la qüestió no es tornà a plantejar, mentre la Constitució de 1978 atorgava a la província un caràcter preceptiu. L’any 1980, en un altre intent d’aconseguir aquest propòsit, el Tribunal Constitucional va anul·lar la Llei de transferència urgent i plena de les diputacions a la Generalitat. El 1985, i des d’una vessant estatal, és aprovada la Llei de Bases de Règim Local, que en la seva disposició addicional quarta esmenta i dóna validesa jurídica a les comarques –reconegudes ja per l’Estatut de 1979-. El 1987, aprovades les Lleis d’Organització Territorial de Catalunya, aquestes preveien l’organització de Catalunya en una sola província, previsió que tampoc s’ha acomplert. Ja a l’any 2000, amb l’Informe de la Comissió d’Experts sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, es va formular un nou model d’organització territorial, que contemplava les vegueries com a ens supralocals, substituts de les províncies. Segons Argullol dit informe fracassà a causa de les reformes proposades a la planta municipal, i per tant no s’aplicà o estudià per definir una llei d’organització

territorial. Finalment, l’aprovació de l’Estatut de 2006, va fixar un nou model d’organització, pendent però de transformació o aplicació al territori.

La tercera part de la conferència se centrà en unes consideracions respecte la província i la vegueria. Per Argullol, la província és per Catalunya una “mosca de matxo”, és a dir un ens “que molesta”. Segons l’autor, el catalanisme mai ha estat provincialista, i ha vist la província com una entitat artificial. Catalunya ha gaudit d’una bona xarxa de ciutats ben cohesionades, fet pel qual ha desenvolupat més aviat un model comarcal que no pas provincial.

Avançant ja en les propostes, per Argullol hi ha una operació ben senzilla per encaixar les vegueries en l’actual ordenament jurídic i territorial: convertir les províncies en vegueries i les diputacions en consells de vegueria. Però aquesta operació pot esdevenir molt complexa en els següents sentits: per la variació de límits, per la variació del nombre de vegueries, per la variació del sistema electoral i pel fet de convertir els consells de vegueria en unes institucions viables (bon finançament). Pel que fa al primer aspecte, la variació dels límits, la Constitució remarca que la província és una entitat local de segon grau, que és la circumscripció de l’administració de l’Estat, que representen les audiències provincials i que són circumscripció electoral. Per Argullol, els tres primers atributs no generarien conflicte si es passés de la província a la vegueria. El que sí generaria conflicte amb l’Estat es la variació d’aquesta circumscripció electoral. També recorda, que cal llei orgànica per variar aquestes circumscripcions electorals, i que es força complex de dur a terme. El professor Argullol creu també que sí es poden fer modificacions en els límits de les províncies, però creu que es més complicat fer-ne de noves.

Pel que es refereix a les vegueries, Argullol comenta que aquestes son agrupacions de municipis, que tenen un consell de vegueria (que substituiria les diputacions segons l’article 91.3). L’Estatut vigent ja assenyala per tant un canvi en els òrgans de govern, però si hi ha més vegueries que les actuals províncies, aquests nous consells quines diputacions substituiran?, es pregunta el conferenciant.

D’aquesta manera, Argullol incideix i destaca que es poden mantenir igualment les quatre províncies amb caràcter de circumscripció electoral i ens administratiu de l’Estat, mentre que les noves vegueries serien el reflex de les entitats locals, és a dir, actuarien com a corporacions supramunicipals. I refermant aquesta tesi, el professor Argullol ho exemplifica amb diversos casos. Les diputacions de Balears, Madrid, Cantàbria, La Rioja ja no tenen aquest caràcter d’entitat

local, ja que ha passat a fer-ho el govern autònom respectiu. Al País Basc o Navarra existeix la província, però no actua com a ens local per les atribucions que li confereixen els règims especials de què gaudeixen. A les Canàries, les províncies “s’evaporen” perquè el govern autonòmic actua com a ens local en les competències de rang superior i els consells insulars en les de rang inferior. Així

doncs, a la resta de l’estat es produeixen situacions similars, on la província es buidada de contingut en tant que entitat local, mentre que conserven l’atribut d’administració perifèrica de l’estat i circumscripció electoral. Argullol creu que aquest sistema bé podria funcionar a Catalunya, amb unes províncies que exercissin aquestes funcions i unes vegueries constituïdes com a ens locals.

A la part final, el conferenciant tornà a insistir en la seva idea o proposta de dissociar “l’ànima de la província” de “l’ànima d’ens local” que adquiriria la vegueria (en el sentit de corporació supramunicipal). Finalment, Argullol realitza tres consideracions prou importants. La primera és que cal la col•laboració de l’Estat per a dur a terme aquestes reformes territorials. La segona és el fet que cal establir fórmules que permetin entendre a l’Estat que les vegueries no seran circumscripcions electorals. Per ell, cada província es dividiria en dues vegueries (Barcelona en les vegueries de Regió Metropolitana i Catalunya Central; Tarragona en les del Camp del Tarragona i Terres de l’Ebre; Lleida en Ponent i Alt Pirineu i Aran; i Girona en la vegueria de les Comarques de Girona) sense així haver de retocar el mapa provincial i electoral, i no creu possible crear noves vegueries amb territoris procedents de diferents províncies. La tercera és el desencaix de les províncies amb les vegueries, que només se solucionaria amb la proposta d’organització feta anteriorment.

Per acabar, Argullol comentà que les solucions de l’encaix jurídic de les vegueries en l’organització territorial catalana no són senzilles, però sí que era cert que l’Estatut de 2006 oferia majors amplituds de mires per a resoldre aquesta qüestió.

La sessió s’acabà obrint un torn obert de preguntes i observacions respecte la proposta final del Dr. Argullol, on entre d’altres qüestions es plantejà sobre si aquesta visió de duplicitat de l’escala regional –províncies i vegueries- amb funcions diferents, no repercutiria de forma negativa en el fet de duplicar les estructures d’administració i el seu cost de manteniment. [Josep Coma Guitart]