[...retrocedir]   El segon i el tercer plat del cicle ens porten al Nou Món, a les “noves geografies” del segle XV i XVI a través de l’anàlisi de la seva literatura de viatges. Rafael M. Mérida Jiménez, hispanista de la Universitat de Lleida, ens translladà “De Sodoma a Califòrnia” o “De Califòrnia a Sodoma”; l’ordre dels factors no altera en aquest cas, la idea final, les polièdriques “geografías sexuales de un Nuevo Mundo”. Isabel Soler, filòloga portuguesa de la Universitat de Barcelona, amb “una forma de pera molt cristiana o dos viatges a Orient”, posà damunt la taula el joc existent entre veritat i realitat dels viatges ultramarins peninsulars del Renaixement a Amèrica i a Àsia emfatitzant l’aliança vital entre poder i geografia. I és que ens parlaren i quasi recitaren les geografies imaginàries dels viatges a cavall entre l’època medieval i el Renaixement. Mérida ho feu prestant una excepcional atenció als discursos de gènere, presentant-nos dues imatges antitètiques d’home i dona en el tombant dels segles XV-XVI que reflecteixen l’herència ideològica medieval junt amb les imaginatives visions del Renaixement i el descobriment del Nou Món: les amazones de Califòrnia i els sodomites del regne de Sodoma. Soler, se centrà en la rica i excèntrica simbologia del Renaixement, plena d’al•legories i metàfores que ens va anar desmantellant. I és que els viatgers d’aquelles èpoques eren fidels a la “veritat” del món, no a la realitat. Així, durant la tercera experiència atlàntica de Colom (1498), quan descobrí l’estrella polar, “entengué” que la terra tenia forma de pera i que semblava un pit de dona que mira cap al cel...

La quarta conferència anà a càrrec del historiador Juan Pimentel i portava el títol de “Testimonio y autoría del mundo: viajeros, poetas y ladrones”. La idea que destacà en la seva xerrada foren les “curiositats” (o millor dit, els imaginaris col•lectius) que es deriven de la literatura de viatges, un gènere híbrid que engloba l’escriptura però també la lectura del/s món/s. La literatura de viatges o millor dit, la seva història, ens parla de veritats culturals, uns contingents amb denominació d’origen, però amb data de caducitat, que ha posat a voltes en una estranya relació, la veritat i la fàbula. Essent així, aquestes veritats culturals són un producte que s’ha generat a través de la credibilitat i del testimoniatge, de les diferents facetes dels viatgers. D’aquesta manera, al llarg del temps, els viatgers han estat també poetes, mentiders i inclús lladres. Poetes, perquè s’han dedicat a embellir allò que recorregueren; mentiders, perquè en la seva justa mesura, canviaren per allò desitjat allò observat; i lladres, perquè posseïren de primera mà, allò que talment pertanyia a d’altres.

La fotografia de Pep Bernadas amb Enric Mendizàbal
ha estat cedida pel Departament de Presidència de l'IEC.

Pimentel, ens recordà que ja des de temps remots el relat de viatges ha estat associat per un cantó a la geografia i a la història, però també (en major o en menor grau) a l’èpica, a la utopia i a la ficció. Sovint servint-se de les metàfores, que no són res més, que la pròpia pràctica viatgera plasmada a la literatura. I és que el viatge i la seva literatura entra al territori de la fabulació pel sol fet de trobar-se als extrems d’allò conegut, i d’aquesta manera, la seva pròpia inaccessibilitat ha arrelat a la cultura occidental el testimoni ocular, que provoca no sols la imaginació del lector sinó també del qui viatja. Però arribà un moment en què la ciència moderna es preguntà: com extreure del viatge coneixement cert? (¡!) Des d’aleshores, es comença a reorientar l’estatus del viatger, generant-se nous discursos per representar el món i començà d’aquesta manera, la retòrica de l’objectivitat, o de la ficció de la transparència... Pimentel però, ens acabà recordant que les paraules fan el món i no només el representen. Elles amplien el món, la geografia i la cultura.

L’antropòleg Pep Bernades, cofundador de la coneguda llibreria Altaïr, tancà el cicle sobre geografia i la història dels viatges amb una conferència titulada “Viatges per a la gent que viatja a partir de la Llibreria Altaïr”. Quedà constatat que l’experiència personal i laboral d’en Pep ha girat entorn al viatge i a un projecte, l’Altaïr; així com que el viatge, és avui, un negoci molt rentable. Des de la fundació de l’empresa el 1979, aquesta ha crescut i s’ha diversificat. Avui el projecte Altaïr és més que una llibreria amb seus a Barcelona i a Madrid. És també una agència de viatges (Orixà), una publicació periòdica de monografies geogràfiques regionals, i també compta amb una dinàmica pàgina web que ofereix tot tipus de serveis. La filosofia que es troba darrere dels projectes Altaïr, és la d’un viatge-experiència, la que Bernadas experimentà anys enrere quan es proposà llegir el paisatge de les comunitats agropastorals al Sàhara. Allí engendrà la primera experiència pilot portant-hi turistes i s’acabà consolidant com el seu propi laboratori d’observació de la proposta turística que han acabat comercialitzant. D’aquesta manera, entén que els viatges que la seva empresa promou cal concebre’ls com “plans estratègics” per al territori i per als seus habitants locals, construint una nova dinàmica en la qual tots els agents han d’estar d’acord i amb l’objectiu de crear un sector turístic que generi ingressos i no distorsioni l’equilibri tradicional de les comunitats que hi viuen.

També intentà donar resposta al per què ens agrada viatjar. Cert és que viatjar s’ha convertit ja en una necessitat més. Però d’alguna manera es viatja perquè tenim diners, i perquè volem fugir esporàdicament del dia a dia i descobrir quelcom nou. I és que les “ganes de conèixer món”, s’han convertit en un negoci, però realment és una emoció. Una actitud. Bernadas emfatitzà que les pròpies percepcions del viatge t’aporten a voltes una mirada pròpia, una visió crítica que és capaç de qüestionar-se moltes coses i fomentar la solidaritat i també la cooperació internacional. I això és el que volen transmetre. Finalment, una curiositat. Voleu saber perquè tot aquesta idea “netament anarquista” es coneix com l’Altaïr? En Pep ens ho explicà mig emocionat; es deu al nom del vaixell en què viatjava l’aventurer i escriptor francès Henry de Monfreid... Molts d’altres, que es van perdre les conferències, devien intentar arribar amb en Rocinante! [Rosa Cerarols, Geògrafa, Maig, 2007]