Parlar de la vinya al Bages és parlar del passat i d’un declivi històric, però també d’una activitat emblemàtica que pot esdevenir un signe d’identitat i element de dinamització turística de la comarca. La baixa alçada del Pla de Bages i el seu clima continental sec resulta idoni per al conreu de la vinya, mentre que a les comarques que l’envolten (Solsonès, Berguedà, Osona...) l’hivern és massa llarg o hi ha un excés d’humitat a l’estiu per a fer-hi raïm de qualitat.

Les dades aportades per l’historiador Llorenç Ferrer i Alòs evidencien una evolució molt clara de l’extensió dedicada al conreu de la vinya al Bages: una pes molt important a mitjan segle XVIII, un màxim històric de 27.700 ha vers 1890 (a punt d’arribar la fil•loxera) i una caiguda posterior que s’accentua passat 1920; després de la guerra resten menys de 6.000 ha i els anys vuitanta ja eren menys d’un miler. L’existència d’alternatives d’ocupació laboral a la pròpia comarca, en el sector industrial, expliquen en part l’abandonament d’aquest conreu. D’altra part, el fet que el vi del Bages disposés d’una mena de mercat captiu a la Catalunya central va desincentivar la modernització de la vitivinicultura i el desenvolupament del subsector de la seva comercialització. Tal com ens explicà L. Ferrer, als productors del seu poble de Navarcles només els calia anunciar amb una branca de

pi a la finestra de casa que tenien vi perquè els marxants procedents d’altres comarques hi fessin cap. Potser aquí rau la diferència entre conrear la vinya i desenvolupar una autèntica cultura del vi.

Aquestes qüestions van constituir l’eix de reflexió de la sortida de camp de la Societat Catalana de Geografia, el dissabte 24 de març de 2007. La jornada s’inicià amb unes sentides paraules de Joan Rebagliato en record i homenatge al nostre consoci Oriol de Bolòs, mort aquella mateixa setmana. De ben segur el geobotànic ens hauria explicat

la successió vegetal que s’observa de la vall del Flequer (terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort), objectiu de la primera part de la nostra sortida. Allà on un dia hi hagué un país completament conreat i uns vessants afeixats ara hi ha una bosquina típicament mediterrània, amb predomini de pi blanc però amb força presència d’alzines. Si els incendis o el canvi climàtic no ho impedeixen, aquesta vegetació evolucionarà cap a l’alzinar típic, un bosc que de fet ja és present a l’obaga, esquitxat de caducifolis.   seguir >>>

L’historiador Llorenç Ferrer, al centre, explicant l’origen de les tines a la nodrida representació de la Societat Catalana de Geografia; fotografia de Jesús Burgueño.