El professor Cusimano en el decurs de la seva dissertació. Foto d'E. Bertran.

Sicília, el graner de la Mediterrània? El professor Girolamo Cusimano ho ha posat en entredit en el decurs de la conferència que amb el títol Le nuove geografie della vite e del vino in Sicilia ha pronunciat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans avui dijous, 16 de juny de 2005. Per bé que posava punt i final a les activitats de la Societat Catalana de Geografia del curs 2004-2005, l’origen de l’explicada venia de més enrere. Ens la devia de fa tres anys, quan una expedició de la Societat es va deixar caure al Departament de Geografia de la Universitat de Palerm en el qual professa el Dr. Cusimano. Tot plegat per instigació del Dr. Francesc Nadal, vicepresident de la Societat i estudiós empegueït de la vitivinicultura, el qual ha oficiat la presentació del conferenciant.

Certament, la Sicília bladera, la dels immensos rostolls groguencs estiuencs estintolats sobre els turons arrodonits, és un estereotip escenogràfic prou potent. No cal retreure les conegudes mostres literàries i cinematogràfiques per a il•lustrar-ho. El professor Cusimano tampoc no s’hi ha entretingut. Com tampoc no ha anat a demostrar, així pel dret, la importància actual del sector vinícola sicilià. Altrament, ha volgut introduir la seva exposició amb una breu pinzellada, molt encertada, sobre la motivació personal per la vinya i el vi. La seva formació acadèmica en el domini científic de l’antropologia el menaren a realitzar un intens treball de camp sobre les tecnologies camperoles del conreu de la vinya cap els anys setanta. A poc a poc, el seu interès recercaire derivà cap a la geografia cultural i, de passada, històrica. És en aquesta perspectiva integradora com hem d’entendre la seva aportació.

El cos central de la conferència ha consistit en l’evocació del desenvolupament històric del conreu de la vinya i de les qualitats dels seus vins. Si bé la planta i el producte són elements emblemàtics del món mediterrani, en els gustos i en la literatura, des de l’antiguitat grecollatina, el seu pes en l’economia i en el territori sicilià va romandre poc significatiu fins a l’època moderna. El professor Cusimano ha situat el take off de la vitivinicultura siciliana en el segle divuit. Els anglesos varen revaloritzar decisivament els vins i els esperits illencs, el Marsala en primer lloc. Com va passar a altres contrades mediterrànies, i a la mateixa època, l’augment de la terra dedicada a la vinya va créixer notablement. I, potser, per primera vegada des de temps immemorials, s’esquerdava l’estereotip del graner.

El paral•lelisme entre l’evolució de la superfície siciliana dedicada a la vinya durant el segle dinou amb la d’altres àmbits ben propers és esclatant. L’anorreament de la

vinya francesa a causa de la invasió fil•loxèrica a mitjan segle va donar lloc a un increment espectacular de la superfície homòloga a Sicília: les 150.000 hectàrees estimades entorn de l’any 1850 s’havien doblat cap a final de segle. Tanmateix, els ceps sicilians tampoc no varen escapar a la malura i hom tingué de replantar les vinyes amb peus americans. Tot i així, l’expansió de la producció havia creat unes línies de comercialització, cap a Itàlia continental i cap a l’estranger, les quals varen permetre superar l’ensulsiada. Els usos i costums dels pagesos mantingueren en peu les tècniques tradicionals de conreu així com una inversió de treball qualificada fins ben entrat el segle vint, sobretot a la meitat occidental de l’illa, a la regió de Trapani en especial. Aquelles tècniques que Cusimano recollia fa quaranta anys i de les quals ens ha mostrat documents gràfics magnífics.

De tota manera, el món del vi sicilià dels anys setanta era a les portes d’un renovellament profund. El canvi, anunciat en el títol de la conferència, era gairebé inevitable del tot en els processos generals de mundialització. La consecució de nivells de qualitat superiors i l’aminorament de l’esforç quantitatiu de la producció varen ser els grans objectiu per assolir. És clar, reeixir-hi volia dir atenir-se a canvis estructurals molt importants en l’àmbit econòmic (inversions, finançament, etc.), en l’escenari territorial (regadius, substitució de conreus, etc.) i en el teixit social (emigració, aculturació, etc.). Tot plegat, endegat i empès per polítiques estatals i europees específiques.

En què ha quedat tot plegat a començament del segle vint-i-u? Les 230.000 hectàrees de vinya existents l’any 1964 es reduïren a 150.000 el 1990 i a unes 125.000 el 2002. El retall de la producció encara ha estat més contundent. Les qualitats han canviat substancialment. Els peus francesos d’excel•lència també s’hi han introduït, sense embuts, en l’afany de millora del gust. El professor Cusimano ho ha exemplificat en comparar el vi antic, aspre i ferreny, amb el d’ara, més suau i efeminat, obert a un públic molt més ampli i divers, plural. La gran difusió que han atès les varietats del vi sicilià, amb denominació d’origen o sense, fan preveure la propera destrucció de l’estereotip de la Sicília cerealícola per antonomàsia.

El professor Cusimano ha clos la seva dissertació amb una reflexió personal sobre les dimensions territorials del canvi que s’ha esdevingut en la vinya i el vi sicilià. Una bella pàgina de geografia cultural.

[Pau Alegre, 16 de juny de 2005]