Dimecres 30 de març de 2005, en el marc del cicle de conferències Perspectives del segle XXI: població, societat i país, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, Oriol Nel·lo i Colom, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, pronuncià una conferència titulada El territori: dinàmiques i polítiques.

En començar, el professor Oriol Nel·lo dedicà un breu record en memòria del Dr. Laporte, traspassat el dia abans de la primera data de la present conferència, raó per la qual s’hagué d’ajornar. Tot seguit, el ponent encetà l’exposició parlant dels conflictes que genera l’ús del territori, en funció de les polítiques que s’hi implementen; posà de relleu l’escala diversa d’aquests conflictes, tot remetent l’audiència a la consulta de l’Anuari Territorial de Catalunya 2003, editat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori; i destacà tres aspectes fonamentals de la conflictivitat territorial a casa nostra: la creixent preocupació de la ciutadania per les causes de fons dels conflictes, la crisi de confiança envers les formes de representació institucional, i les mancances de polítiques territorials ben dissenyades.

Pel que fa al primer d’aquests aspectes, Nel·lo constatà el renaixement de la importància del lloc de la mà de la vindicació d’identitats locals. La raó cal trobar-la en la competència que s’estableix entre territoris, en

l’especialització que cerca cadascun i en el sorgiment de conflictes ocasionats per la pugna per atreure determinades localitzacions i allunyar-ne d’altres. Això fa renéixer noves formes d’identitats locals, perquè en un món cada cop més global, hom troba sentit i seguretat en allò que esdevé més proper.

El professor Nel·lo anà a trobar els orígens dels conflictes territorials en projectes d’actuació que afecten llocs de manera sobtada i que són percebuts per les comunitats locals com a intromissions externes que n’amenacen la qualitat de vida. Això fa que el conflicte s’expressi com la defensa aferrissada d’un grau de qualitat de vida treballosament aconseguit. Destacà també que els moviments territorials es doten d’una organització pròpia, amb independència de partits i institucions, que no generen prou confiança. Aquests moviments esmercen esforços en un sol problema, se circumscriuen a un àmbit local i cerquen el màxim de projecció pública. Els èxits aconseguits esdevenen prou rellevants per esperonar d’altres actuacions en territoris prou allunyats i amb reivindicacions ben diverses.

Davant d’aquests moviments reivindicatius, esdevinguts autèntiques plataformes cíviques, l’administració catalana s’ha manifestat, de fa temps, incapaç de dotar-se de marcs de planejament supralocal que permetessin fer entendre i acceptables determinades intervencions susceptibles de generar conflictes territorials. El resultat ha estat la incapacitat de respondre a la pregunta per què aquí? I ha generat la unànime resposta ciutadana aquí no!

El canvi polític esdevé, doncs, necessari. Calen noves polítiques capaces de contrastar els efectes negatius i positius que comporten dites intervencions. Això, però, només és possible en el marc del planejament definit pels Plans Territorials, com el aprovat per a les Terres de l’Ebre. El compromís del Govern de la Generalitat és enllestir els de les altres regions, així com altres plans de caire urbanístic. Nel·lo destacà la urgència d’aquestes actuacions, perquè el compromís de realitzar-les es remunta ja a més de vint anys! Les línies mestres d’aquests projectes han de ser l’articulació d’un territori complex, amb espais diversos i complementaris; la urbanització compacta que s’allunya dels processos de dispersió territorial, consumidors de sòl en excés i generadors de conflictes de mobilitat; la defensa de la integració social que eviti el sorgiment d’àrees de segregació. [Enric Bertran]