<<< retrocedir    Del primer es poden prendre alguns punts per qüestionar algunes idees clàssiques de la Geografia relacionades amb la distancia i la connectivitat, com ara la idea que el moviment entre punts de l’espai consumeix temps, o que només es pot ser en un lloc a la vegada. Amb la telepresència, canvia completament la relació i la concepció del temps i de l’espai. Novak és autor d’una obra prou coneguda, Liquid Architectures (1991), on propugna l’existència de medis canviants, fluids: “L’arquitectura líquida és una arquitectura que respira, batega i comença d’una forma i acaba en una altra... és una arquitectura sense portes i sense vestíbuls, on l’habitació següent és sempre on ens cal estar i el que necessitem per estar”. I de l’arquitectura líquida a la ciutat líquida. Les ciutats poden canviar segons l’interès de qui les visita, els barris es creen, canvien i desapareixen a voluntat, el sentit de proximitat s’allibera de la nostra presència, podem ser a més d’un lloc a la vegada... Una ciutat que pot existir i que, de fet, existeix a l’espai informacional. Alphaworld, oberta al públic des del 1995, és una ciutat construïda per Internet, un espai no colonitzat que ha anat sent edificat i que ha crescut fins allotjar avui centenars de milers d’usuaris que es belluguen per l’espai mitjançant representacions humanes escollides per ells mateixos amb una identitat i una forma física canviable a voluntat, anomenades “avatars”. Els usuaris han anat colonitzat l’espai, construint-hi, fins anar creant una ciutat amb una morfologia ben familiar: la dels suburbis nord-americans!

La possibilitat de manipular els espais, ja no de transformar les coses que hi ha a l’espai sinó l’espai mateix, de barrejar el real i el virtual, de fer espais híbrids, ha fet que el mateix Novak inventi un terme nou per referir-se al seu treball: “transarquitectura”.

I de la “transarquitectura” de Novak a l’Anarquitectura (1992) de Lebbeus Woods, el títol d’una obra subtitulada ben expressivament “L’arquitectura com a acte polític”, en la qual Woods defensa l’arquitectura com una eina de transformació social. Per Woods, l’arquitectura ha de ser un “happening”, alguna cosa que passa i no que existeix, no ha de consistir en plans sinó en encontres, no ha de consistir en fronteres sinó en connectivitat. L’espai, transgressorament concebut per Woods, ha de ser un “freespace”, una xarxa de “freezones” comunicades de manera heteràrquica (és a dir, no jeràrquica), sense formes preconcebudes ni objectius predefinits, ha de ser fluid i canviant; ha de ser un espai on no saps com t’hi has de comportar perquè no hi ha regles imposades pel poder. I si no hi ha jerarquia, ja no hi ha res a valorar més que una altra cosa i l’arquitectura abandona la monumentalitat. El model ja no és Atenes sinó... Babilònia.

De les idees d’aquests dos arquitectes, el professor Crang n’extragué algunes conclusions. En primer lloc, que l’anàlisi dels espais virtuals, experimentals, manipulats fins l’extrem que ja no ens semblen possibles, pot aportar molta llum per repensar les conseqüències de l’espai informacional, moltes de les característiques del qual (la dissolució de distàncies, la simultaneïtat de successos que abans estaven forçosament separats) són de difícil anàlisi per una Geografia que no compta encara amb l’utillatge teòric i conceptual necessari.

En segon lloc i, potser ben paradoxalment, Crang observà que les representacions dels espais virtuals (com, per exemple, l’espai d’Alphaworld) no són gens complexes! Naturalment, perquè les representacions de l’espai han de ser coherents en termes dels interessos dels consumidors. Com sempre, les idees més transgressores poden ser assumides i mercantilitzades, i l’espai virtual ha esdevingut també un objecte de consum (i sovint molt rendible, com mostra l’explosió del mercat dels jocs d’ordinador).

En definitiva, la conferència del professor Crang va ser molt estimulant en posar sobre la taula com, un cop més, la dinàmica social i geogràfica va per endavant de la nostra capacitat per entendre-la. Per tant, obrir els ulls i parar les orelles buscant respostes (i també noves preguntes) allà on n’hi pugui haver és un repte que els científics socials no podem eludir.