<<< retrocedir    5) El recanvi de les elits ha estat lent i poc eficient. 6) S’ha produït un visible increment de la dependència externa, superior al de l’etapa anterior a la desintegració (extensible al conjunt de l’Europa central i oriental).

El professor Taibo conclou amb la diagnosi que als Balcans occidentals no s’ha produït ni un Pla Marshall (l’ajut ha estat petit), ni una eventual ‘taiwanització’ dels països (crisi del model asiàtic, saturació dels mercats...), ni un procés de ‘kuwaitització’ (no s’ha tendit a la producció d’un bé únic), sinó que es produeix

un procés de tercermundització. Els estats dels Balcans occidentals estan incapacitats per competir en el mercat internacional, no tenen capacitat tecnològica, són països endeutats, amb molta emigració, amb societats civils molt febles i escindides. Però això té un rendiment pels empresaris occidentals en termes de mà d’obra barata i de matèries primeres i energètiques, com ha passat al Tercer Món.

En “La ampliación de la UE: una visión desde los problemas de los candidatos” Carlos Taibo fa una lectura crítica de la Unió Europea. En primer lloc exposa la situació dels nous membres dins la Unió destacant que ha estat un far enlluernador per aquests països i pels actuals candidats i que això ha fet negociar poc intel•ligentment les elits locals acceptant forts i perllongats sacrificis econòmics. Segons Taibo aquests països presenten molts problemes que es manifesten, entre altres, amb una renda mitjana per càpita del 32% de la de la UE i importants bosses de pobresa. La precarietat de les relacions horitzontals encara ha agreujat més la situació ja que les economies han procurat acostar-se a la UE abandonant els vincles comercials entre elles, com ho constaten els fracassos de les organitzacions com el Grup de Visegrad, el Consell del Bàltic, el Consell del Mar Negre o la Pentagonal. Per altra banda, els terminis d’adhesió han estat imprecisos i les adhesions incompletes. En aquest sentit, han reaparegut els arguments dels ‘períodes transitoris’ o la congelació de l’aplicació de polítiques com la PAC, la regional (Fons Estructurals i de Cohesió) o la de la mobilitat de les persones, la qual cosa ha provocat fredor en els nous membres i actuals candidats.

Després d’aquesta introducció, Taibo reflexiona sobre el paper de la Unió Europea, les futures ampliacions i els límits d’Europa. Segons el professor, Europa és un artifici conceptual, de límits imprecisos i arbitraris i la Unió Europea una associació de lliurecanvi que s’ha dotat d’un discurs de progrés del qual s’han apartat els elements negatius. No hi ha discursos crítics sobre la Unió; tots s’han dirigit cap els Estats Units o a cada estat per separat i això ha beneficiat la UE. Els europeus hem sucumbit a alguns mites com el del benestar econòmic (la UE com a model de capitalisme propi vinculat a l’estat del benestar), quan hom podria preguntar-se què en queda del model de capitalisme social després de vint anys de fort neoliberalisme; o el del compromís amb la justícia, la pau i la solidaritat. I el text constitucional, redactat bàsicament per conservadors i liberals, no resol els principals problemes com el dèficit democràtic, la resolució de les desigualtats econòmiques internes, el deure amb els qui queden fora, la immigració, Turquia, les relacions amb Rússia, etc. En definitiva, segons Taibo el projecte econòmic i polític de la Constitució remet a l’Europa dels mercaders i a l’Europa fortalesa, la qual cosa no farà res més que incrementar els problemes actuals.

Per acabar, Carlos Taibo lamenta que no hi hagi hagut a Espanya cap discussió seriosa sobre l’ampliació ni la Constitució europees i en reclama un debat honest i obert. [Mireia Baylina]