Meteors té una formació geològica similar a Montserrat. Tot i de dimensions més modestes, rivalitza en audàcia, potser amb avantatge, pel que fa a l’emplaçament dels seus cenobis. Si no ho coneixeu, imagineu-vos els replans superiors del Cavall Bernat, el Gorro Frigi o la Mòmia ocupats per monestirs. L’espectacularitat de les corrioles per mitjà de les quals s’elevaven persones i mercaderies, en temps no pas gaire reculats, fa posar la pell de gallina tant si hom es propens al vertigen com si no ho és. Avui, però, les escales excavades en la roca posen l’accés dels monestirs a l’abast de gairebé tothom. En visitàrem un parell.

En ruta cap a Delfos repassàrem, altra volta, la gran plana de la Tessàlia. Superats els pujants i baixants dels contraforts calcaris del Parnàs arribàrem al fondal d’oliveres més bonic de la Mediterrània, aquella estesa vegetal de compacitat recargolada que simula precipitar-se cap al golf de Corint en torrentada. Certament, la visita del complex de Delfos, el melic del món clàssic, és una provocació ininterrompuda de tot allò que sabem sobre història de la Grècia clàssica. Amb les explicacions d’un bon guia del país --en portàvem un de resplendent--, l’evocació encara es fa més fàcil.

De tota manera, aquell matí de Divendres Sant, i més enllà de la dimensió temporal de la cultura, la sensibilitat geogràfica dels expedicionaris pogué esplaiar-se, eixamplar-se, en la contemplació inenarrable de l’emplaçament i la situació del santuari dels déus i els humans.

Viatge d’anada i tornada: de bell nou a Atenes per fer l’acostumada i imprescindible passejada per l’Acròpolis, per l’eixample neoclàssic que la professora Dina Vaiou ens explicà fa poc, pel barri de Plaka tan enturistat, bo i evitant, en el possible, les obres innombrables per als Jocs Olímpics.

Ho dèiem ratlles amunt, l’evidència de la religiositat dels grecs ha estat abassegadora

durant tot el recorregut. Això va ser reblat la nit de Pasqua ortodoxa, la qual, enguany, coincidia amb la catòlica. A les dotze en punt, els atenencs ompliren els carrers d’accés dels temples de totes dimensions i condicions que esquitxen la capital grega. Endiumenjats, amb el ciri, la llàntia o la llanterna encesos a la mà, amb els espetecs de fons dels focs d’artifici, gairebé sense circulació rodada, s’hi atansaven per a visitar-los en data i hora tan assenyalada. Alguns viatgers, bocabadats, s’hi barrejaven encuriosits. [pau alegre]

La sensibilitat no és aliena a l’espiritualitat. Per més civil que sia, la litúrgia de la posta de sol al cap Súnion, a la punta més meridional de l’Àtica, administrada magistralment per Pere Andreu i concelebrada per gairebé una trentena d’iniciats, va cloure el circuit hel·lènic: