La sessió del cicle el foc i el medi, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, que tingué lloc el proppassat dia primer de març, va comptar amb dos ponents. En primer lloc va intervenir el biòleg Ramon Vallejo, presentat per la Institució Catalana d'Història Natural. En la seva exposició va detallar les condicions naturals de la reforestació després d'un incendi mercès al dinamisme propi de les espècies. No va descartar pas que en un període posterior, més o menys dilatat, a un incendi puguessin realitzar-se accions de regeneració artificials, però va fer notar que resultava més efectiu l'estudi de la successió de les espècies a fi i efecte de no entorpir el seu ressorgimement espontani. Els estudis realitzats al País Valencià per l'equip de recerca en el qual treballa així ho corroboren.

La segona intervenció de la sessió va anar a càrrec del geògraf Rufí Cerdan, qui va ser presentat per la Societat Catalana de Geografia. La seva dissertació va versar sobre les propostes específiques i recents del planejament territorial tendents a evitar els incendis forestals catastròfics. El missatge de fons de la seva intervenció va ser una defensa ferma de la planificació territorial com a eina eficaç per a lluitar contra els incendis. La qual cosa no vol pas dir que hom pugui baixar la guàrdia en la dotació d'efectius i millora dels procediments convencionals d'extinció. En aquest darrer topant, Cerdan es va felicitar dels canvis, generacionals i mentals, una cosa porta a l'altra, experimentats en l'extinció d'incendis al Bages, la comarca que coneix tan bé. Els resultats dels darrers anys han estat molt positius. Per exemple, l'aplicació de cremes prescrites com a tallafocs, o com aclaridores del bosc, en el sentit positiu que ja havia estat citat per Ramon Vallejo una estona abans, han deixat de ser proscrites en els serveis d'extinció.

Però, amb quines coordenades cal jutjar les actuacions contra el foc? Com a resposta indirecta, el professor Cerdan es va referir als condicionats que limiten la eficàcia de l'extinció. Aquests són, en essència, dos. Per una banda, la inexistència d'aprofitaments forestals. Aquesta mancança ha envigorit notablement l'estesa i la continuïtat de la cobertora arbustiva i arbrada de Catalunya. La manca de tallafocs artificials, així com l'encongiment dels naturals, fan que l'acció d'extinció d'incendis de dimensions catastròfiques sigui, el més sovint, baldera. La propagació del foc resulta incontenible. Per altra banda, la vulnerabilitat dels assentaments humans que freguen les masses forestals, o que hi cauen de ple, fa indefugible la diversió d'un bon nombre d'agents que cal sotstreure del front d'atac contra el foc.

Seria possible de fer previsions? A la vista de l'àmplia tipologia de figures de planejament territorial i forestal disponibles per a desenvolupar, bé ho sembla. Han estat proposades actuacions per a l'ordenament del territori en general, per a la prevenció dels incendis i per a la seva extinció. S'ha previst aplicar-les en un ventall dimensional tan ampli com és des de l'àmbit de Catalunya sencera fins a cadascuna de les finques del mosaic de propietats. Tanmateix, la conclusió del conferenciant, derivada de la seva experiència a la comarca de Bages, és que tot plegat fa molta faramalla però amb resultats molt migrats. Com sol ser habitual, les partides pressupostàries assignades per desenvolupar i executar els plans resulten totalment insuficients.

Arribats aquí, Rufí Cerdan va emfasitzar la planificació transversal sobre el paisatge. Així, les condicions socioeconòmiques són tan responsables dels incendis com la punta de cigarreta mal apagada o la descàrrega elèctrica fortuïta. O bé l'envelliment de la població agrària és la causa de la descura tan evident dels boscos dels masos. De no posar-hi remei, bona part del país pot esdevenir una selva amb clapes urbanitzades

i franges de transició, com les formades pels grans eixos de circulació. El canvi de paisatge que això suposa pot ser molt considerable.

Per tot això, la planificació forestal i la prevenció d'incendis és fonamental. L'àmbit d'actuació haurà de ser, necessàriament, força ampli. Cerdan ho demostrà de manera palmària: el foc no coneix ni respecta termes municipals ni límits polítics. En aquest context, va referir-se a les esperances dipositades en els plans supramunicipals d'ordenació que hom està endegant al Bages, l'àmbit de la qual ha estat literalment cremat en més de la meitat de la seva superfície total durant els darrers quinze anys: el pla comarcal de prevenció i el pla de protecció del medi natural coordinat amb la planificació urbanística. Finalment, Rufí Cerdan va referir-se àmpliament a la figura del contracte territorial entre l'administració i la pagesia per tal de controlar l'evolució del paisatge.[pau alegre]