Els dies 20, 22 i 27 de gener de 2004, coorganitzat per la Societat Catalana de Geografia i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, se celebrà a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el curs-seminari La renovació didàctica de la Geografia a l'ensenyament Secundari, a càrrec de la professora Pilar Benejam i Arquimbau, del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de la professora Roser Batllori i Obiols, del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Girona.

La Societat Catalana de Geografia vol mantenir un esguard amatent a totes aquelles qüestions que afecten la didàctica de la nostra disciplina. Aquesta era la raó primera de fer aquest curset, la segona i que en determinava l’oportunitat quedava explicitat en la introducció que dites professores redactaren per a la convocatòria de l’acte: “en un temps en què s'estan produint canvis tan importants com la globalització econòmica, el creixent impacte de la ciència i la tecnologia, canvis fonamentals en la vida quotidiana i una preocupació creixent per la sostenibilitat, s'imposa l’obligació primordial de continuar aprenent, de reinterpretar i avaluar els nostres coneixements i estratègies. La Didàctica de la Geografia formula com objectiu bàsic ensenyar el coneixement geogràfic de tal manera que els alumnes aprenguin el saber propi de la matèria, però que, al mateix temps i de forma inseparable, desenvolupin la capacitats de seleccionar i estructurar la informació i de reflexionar sobre els seus significats i intencions, i vulguin traduir els aprenentatges en comportaments cívics desitjables. Avui a l’ensenyament es parla molt de crisi; tanmateix no sembla adequat tractar la problemàtica de l’ensenyament fora del seu context, perquè aquesta crisi respon a canvis socials i culturals de més abast.

Ensenyar bé resulta molt difícil, però la crítica irresponsable afavoreix el desànim i dóna arguments que serveixen per justificar determinades polítiques educatives. L’ensenyament és un problema de professionals que saben què han d’ensenyar i com, i per quines profundes raons, i que avui han de resituar i reconstruir el seu coneixement i la seva acció perquè la societat i la cultura van canviant, i els alumnes també.”

La professora Benejam dedicà les seves dues intervencions a cadascun dels eixos fonamentals que estructuren l’ensenyament, el coneixement i l’aprenentatge. El primer dia, dimarts 22 de gener, explicà que el coneixement és un producte social elaborat al llarg del temps. Aquesta senzilla definició comporta un repte molt important, ja que la contextualització del coneixement geogràfic duu a haver de considerar-lo un fet canviant. Això mena els docents a assumir que han de fer aprendre als alumnes uns coneixements que poden canviar, la qual cosa dóna la clau del procés d’ensenyament-aprenentatge: formar ments pensants, capaces de fer front a nous coneixements o a noves perspectives d’abordar-los.

El mètode de construcció del coneixement, explicà la professora Benejam, es fa a través del llenguatge i l’estructurà en quatre fases: el discurs descriptiu, que enumera, ordena i classifica; el discurs explicatiu, que s’ocupa de les causes i els efectes; i el discurs interpretatiu, que és capaç de produir un raonament que fa possible el diàleg i el debat, on pren rellevància el discurs argumentatiu. La professora Benejam destacà que els docents, de vegades es queden en el primer, la qual cosa compromet tot el procés d’ensenyament-aprenentatge. I acabà per posar de relleu la importància del discurs argumentatiu com a valor d’una societat democràtica, ja que sotmet la pròpia opinió a la consideració d’altri i fa respectar parers diversos, amb la qual cosa ens fa tolerants, i ens mena a la cooperació amb els companys.

seguir >>>