Enguany la Societat Catalana de Geografia, en el marc de les seves habituals sortides, ha encetat un cicle plurianual dedicat al que anomenem les altres comarques. Es tracta d'aquells territoris que tenen diverses característiques comarcals però que no estan reconeguts a nivell administratiu, malgrat les diverses propostes o peticions (antigues i modernes) fetes en aquest sentit. La comarca escollida per a visitar durant el curs present ha estat el Moianès. Aquest àmbit geogràfic va ser l'objectiu de coneixença de la sortida d'estudi de dissabte 26 d'octubre.

El Moianès és un territori format per 10 municipis, amb un total de 335 km2 (xifra superior, per exemple, al Pla d'Urgell) i que aplega gairebé 10.000 habitants (més que, posem per cas, el Priorat). És un territori de muntanya mitjana, format per un altiplà central (Moià-Castellterçol) situat a uns 700 m d'alçada i per uns sectors perifèrics de relleu més trencat, en part delimitats per cingleres. Immediat a la regió metropolitana, resta però apartat dels grans eixos de comunicació. La combinació de proximitat a l'aglomeració barcelonina i de qualitat de paisatge ha fet del

Moianès una destinació privilegiada per al turisme de curta estança.

El Moianès va ser sotsvegueria fins la Nova Planta borbònica. La majoria dels autors de comarcalitzacions anteriors a 1936 reconeixien l'existència del Moianès. En la consulta de 1987, diversos ajuntaments van reclamar -sense èxit- la formació d'una comarca pròpia. Malgrat el seu esquarterament actual entre el Bages, el Vallès Oriental i Osona, els 10 municipis formen un actiu Consorci per a la promoció dels municipis del Moianès. Un recent informe tècnic, fet per una comissió consensuada pel Parlament i el Govern, ha proposat el reconeixement del Moianès com a comarca administrativa.

El Moianès té quatre vies principals d'accés, una per cada punt cardinal; vàrem iniciar l'itinerari de la sortida pel nord. Des de l'enlairada església romànica de St. Feliuet de Terrassola contemplàrem una bona perspectiva del Lluçanès i del Moianès més enlairat i humit. Els Pirineus, però, es féren escàpols entre la calitja. Després d'esmorzar a l'Estany, visitàrem el cèlebre monestir romànic d'aquesta localitat amb els comentaris de Jordi Cortès. Seguidament baixàrem a Moià per seguir vers la porta est de la comarca (Collsuspina) i aturar-nos a visitar les Coves del Toll. Formades per un curs fluvial subterrani, en elles s'han fet importants troballes paleontològiques i arqueològiques, aplegades al Museu de Moià.

Les activitats del matí es completaren a prop de Calders, a ponent. El primitiu assentament del poble es troba en un cim totalment envoltat pel curs de la riera de Calders i per un meandre abandonat. Roser Serra ens en va fer una amenosa explicació. Una passejada per aquest indret singular va permetre observar diversos elements del paisatge (molí, barraques de vinya, pou de glaç...) els quals ens parlen dels diferents usos que l'home ha fet, al llarg de la història, dels recursos que li ofereix el medi natural.

Encalçarem la tarda, molt ben dinats, amb una visita urbana de Moià guiats per l'historiador local Jaume Clarà. Finalment, ens aplegàrem al Museu de Moià, situat a la casa natal de Rafael de Casanova. L'alcalde de Moià, Josep Montràs, el de Castellcir, i la tècnica del Consorci del Moianès, Marta Purtí ens vàren parlar sobre el Moianès, la seva realitat present i perspectives de futur, amb el rerefons de la polèmica qüestió comarcal. Una sessió que va comptar amb la presència de nombrosos moianesos i moianeses interessats amb la temàtica. En acabat vàrem tornar a Barcelona per Castellterçol i St. Feliu de Codines, accés sud a la comarca des del Vallès. [Jesús Burgueño]

Fotografies cedides pel Consorci del Moianès