La Societat Catalana de Geografia ha col·laborat amb l'I.E.C. en el cicle de conferències La terra i el medi amb la presentació d'una sessió sobre el tema: Resposta dels sòls a l'abandonament de la muntanya: el Pirineu català. Ha estat exposada per Joan Manuel Soriano, i David Molina de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L'exposició ha constat de dues parts ben diferenciades per bé que complementàries. La primera part, a càrrec de Joan Manuel Soriano, ha estat dedicada a descriure les magnituds del canvi paisatgístic i poblacional esdevingut als Pirineus durant el segle XX. Resulten ben colpidores les comparacions de les imatges d'un mateix àmbit entre les dates de finals del segle XIX i les actuals. La reforestació de les valls a compte de les terres de conreu ha estat espectacular. El cas de Tuixent, amb un 25 per cent de terres de conreu (cereal) respecte la superfície del municipi cap a 1900 i amb menys del 5 per cent (farratge) a l'actualitat, és una mostra perfectament generalitzable de l'espectacularitat del canvi. Soriano ha correlacionat el canvi d'ús del sòl amb el descens o estancament de la població resident, gairebé sempre a la baixa des de 1860 ençà, i amb la desaparició d'entitats de poblament. Finalment, els creuaments de les evolucions entre 1900 i 2000 de les terres de conreu, del bosc i de l'improductiu a l'àmbit del parc del Cadí- Moixeró permet identificar la data de 1960, arrodonim, és clar, com a tombant significatiu de l'evolució descrita per Soriano.

I de la visió general al detall analític. En la segona part, David Molina ha centrat la seva exposició en documentar els processos de reforestació espontània dels antics camps de conreu i pastura en base a les mostres de de sòls recollides al Parc del Cadí- Moixeró. Les mostres es caracteritzen per l'evolució del seu quocient carboni/ nitrogen; per la variació del seu contingut en matèria orgànica i de potasi i de fòsfor; per la seva capacitat de retenció d'aigua; i per la seva resposta davant d'impactes destructius dels agregats del sòl. Aquest conjunt de factors han permès establir una quantificació de la variació temporal de la fertilitat del sòl. De tot plegat, Molina en dedueix una considerable velocitat en l'increment de la biomassa en camps abandonats tot i que pot graduar-se d'acord amb l'exposició específica (solana, obaga) i de la presència de pasturatge en el procés d'abandonament de cada parcel·la.

En conclusió: els conferenciants pronostiquen una evolució dels sòls aperduats dels Pirineus cap a una homogeneïtzació de la seva cobertura vegetal arbòria en un termini de 20 a 40 anys per a espècies oportunistes o secundàries i de 40 a 80 anys per a espècies primàries. El comentari d'un mapa prospectiu de la vegetació de l'àmbit del Parc Cadí/ Moixeró a trenta anys vista ha servit per cloure la sessió.

Pau Alegre, 10 d'octubre de 2002.