Els dies 9, 10, 12, 15 i 16 d'abril es va celebrar el cicle de conferències sobre el tema: Interrogants sobre l'Àfrica. Tot seguit us oferim la notícia de les intervencions que s'hi succeïren.

El professor Jordi Sabater va repartir la seva intervenció en tres grans apunts sobre la singularitat geogràfica dels continent africà. El primer va consistir en un panorama d'Àfrica al llindar del pleistocè. Ens va donar la sensació d'un continent reclòs en ell mateix i que, a més, es subdividia en compartiments estancs. Aquests compartiments els va individualitzar per l'espècie de simi predominant al canvi d'era. Tot plegat limitat pel Sàhara, al Nord, i pel Kalahari, al Sud. El pleistocè va significar l'eixugament general del continent, l'eliminació de les barreres al moviment i, en conseqüència, la migració dels grans simis cap a la cubeta del Congo, abans lacustre i ara dessecada. Els humans, uns simis tot terreny, migraren arreu fins atènyer els confins de la Terra.

El segon gran tret sobre el qual va apuntar Sabater va ser la riquesa vegetal i animal de les serralades muntanyoses puntejades amb nombrosos volcans i les quals separen la cubeta congolesa del Rif. D'aquest àmbit en ens va oferir un esquema ben viu, i viscut, de les particularitats de cada estatge altitudinal. Els vegetals típics i els animals característics com, per exemple, els goril·les de muntanya, varen ser els protagonistes de la narració així com de les diapositives il·lustratives.

El tercer apunt geogràfic d'Àfrica va ser un esbós de la distribució dels grups humans que la poblen. Els pigmeus formen el grup més ben adaptat a la selva. No tenen res a veure amb els sudanesos els quals, empesos per la pressió musulmana del nord, es desplaçaren vers la selva ara ja fa més de tres-cents anys. La seva feble adaptació al nou medi pot arribar a justificar el canibalisme. Els pobles de la franja guineana entre la selva i la sabana destaquen per la seva individualitat i capacitat d'organització. Havien desenvolupat una cultura que abastava l'artesania com, per exemple, la forja. A l'altra banda, al Rif hi trobarem els pobles d'ascendència nilòtida i etiòpica. Al nord del Sàhara i al Sud del Kalahari, d'ambient mediterrani, hi trobem pobles blancs sobreposats.

El periodista Bru Rovira va tractar el tema del negoci de la guerra a l'Àfrica d'avui. Va ser la segona conferència del cicle. Coneixedor del tema com pocs, la seva exposició va tenir tots els ingredients dels reportatges als quals ens té acostumats, inclosa una picada de telèfon mòbil. La tesi de la seva dissertació, per dir-ho d'alguna manera, va consistir en mostrar el canvi operat per les elits locals, en particular, i per la societat del primer món, en general, en relació amb la justificació de la misèria que impera a Àfrica des de l'època colonial. La violència seria gairebé consubstancial amb els pobles africans.

Si per foragitar els invasors es va recórrer a moviments d'alliberament nacional, la independència va desembocar, a la curta o a la llarga i amb ben poques excepcions, en una guerra civil entre un govern de tall procapitalista o bé prosocialista i una o unes guerrilles de signe contrari. Era una situació la qual podia mantenir-se ben viva mentre durés l'enfrontament de blocs Est-Oest. Des de l'enfonsament de l'imperi soviètic, cap a l'any 1990, la justificació i el motor dels enfrontaments va abandonar el terreny de la ideologia per arrambar-se al menys prosaic del negoci. Ja no és altre que el del màxim benefici dels dirigents corruptes i de les grans empreses transnacionals que drenen els recursos naturals: petroli, diamants, fusta, etc., sense cap tipus de compensació per a la societat autòctona. Precisament, l'estat de guerra és encara més cruel en els països que ofereixen un major estoc de recursos per explotar. El negoci de la guerra és gairebé consubstancial amb aquesta explotació. Ho va exemplificar amb els casos d'Angola, amb alguna incursió a Moçambic, i amb el del Sudan meridional, amb alguna escapada al Congo democràtic.

La tercera conferència del cicle va anar a càrrec de Ferran Iniesta, professor d'història. La seva va ser una invitació a la reflexió en relació amb els interrogants que plantegen tradició i modernitat a l'Àfrica. Dues maneres de percebre la realitat les quals no hi acaben de rutllar. Va considerar que a l'Àfrica actual no funciona ni la tradició ni la modernitat. I, en aquest context, es preguntava sobre les inèrcies infranquejables que potser fan possible aquesta tessitura. Tanmateix no serveix el carregar-ne les culpes al colonialisme. La violència actual té uns arrels molt més profunds que la disputa del colonialisme. Però, de quina tradició parlem? Més interrogants.

Els objectius dels africans són ben diferents al de la modernitat: Àfrica és el VietNam de la modernitat! La modernitat va de bracet amb dos genets de l'apocalipsi: la democràcia i el progrés. Però ambdós van ben desorientats a Àfrica. Per adaptar-los a les pastures d'Occident ha estat necessari l'abonament de centúries de violència i maldecaps. Segurament, el pensar d'aclimatar-los a Àfrica en un segle ha estat una utopia folla. Ara sembla que funcionen més bé. Fins i tot els antics dictadors retornen al poder democràticament! Els big men, però, són els que remenen veritablement les cireres dintre dels seus àmbits específics d'actuació. Hi ha altres poders. I potser hi ha vies africanes d'unitat contra els mals de la modernitat. Iniesta va esmentar el relativisme islàmic creixent; les fronteres dels conqueridors ja no són tan intocables; o el reconeixement de poders dintre dels estats actuals,... següent >>>