<<< retrocedir  Durant la segona meitat dels anys setanta culmina la publicació d’Ictineu. Diccionari de les Ciències de la societat als Països Catalans (segles XVIII-XX), efectuat amb Francesc Artal, Pere Gabriel i Francesc Roca, en la línia indicada d’integració del coneixement del territori en el conjunt de les ciències socials. Dirigeix l’enciclopèdia Geografía de la sociedad humana, en vuit volums, veritables finestres obertes al coneixement de les grans regions del món durant el període central del segle vint. I inicia la recopilació de materials per als volums dedicats, d’una banda, a la gènesi de la divisió territorial proposada el 1933 i aplicada el 1936, i a les propostes de divisió posteriors, obres les quals es van publicar a mitjans dels anys vuitanta. Així mateix, tampoc no va abdicar de la seva empenta incontestable per a dinamitzar projectes socials i culturals. El seu paper en els treballs de l’Àmbit VIII d’Ordenació del Territori del Congrés de Cultura Catalana (CCC) va ser decisiu per a mantenir viu l’interès per les trobades temàtiques celebrades a localitats d’arreu del país durant els anys 1976 i 1977. Podia trobar amics, coneguts i saludats arreu de Catalunya. Una empenta que no es va aturar en l’acte de clausura d’aquell àmbit del CCC, celebrat a Tortosa l’octubre del darrer any, sinó que va tenir continuïtat en la fundació i organització de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Manuel de Solà-Morales -altre animador crucial de la SCOT- i ell mateix en van ser els primers presidents.

A la segona meitat dels anys vuitanta va començar a rebre distincions i reconeixements per l’obra efectuada. A més a més del Premi

 
[...més semblances]

Fuster i Rabés, ja esmentat, va rebre la medalla d’or de la UAB per la seva contribució als valors cívics com a redactor del Manifest Democràtic de la UAB (1973). Per sobre de tot, però, la seva designació com a membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans va fer justícia a la seva dedicació constant i incansable a la cultura catalana. Però no era home de dormir en els llorers. Quan ja se li acostava la jubilació, va acceptar tornar a dirigir el departament de Geografia (1991-92), immergit aleshores en un procés de canvi de Pla d’estudis, per a actuar d’àrbitre equilibrador i irrecusable de les diverses orientacions de la geografia que havien crescut en el col·lectiu de professors. Prejubilat poc després, va perllongar encara la tasca docent com a professor emèrit, bo impartint diversos seminaris sobre la divisió territorial de Catalunya. En aquest mateix context temàtic, va participar activament en els treballs de la Comissió Roca del Parlament de Catalunya l’any 2000. L’octubre del mateix any rebia el Premi Jaume Vicens Vives de la Generalitat de Catalunya a l’excel·lència docent universitària.

I, desprès...

[Pau Alegre, 5 de desembre de 2012; el poema de Salvador Espriu, del cicle de Cançons de la roda del temps, i la il·lustració figuraven al recordatori distribuït a les exèquies]

Aportacions