Prehistoriador. Es formà a la Universitat de Barcelona sota el mestratge de Pere Bosch i Gimpera. Es doctorà (1925) amb la tesi La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica. Després d’ocupar la càtedra a la Universitat de Santiago de Compostel•la, passà a la de València, des d’on excavà la cova del Parpalló, iniciant així una especialització sobre el paleolític superior dels Països Catalans, tema sobre el qual publicà nombrosos treballs i que li proporcionà un reconegut prestigi. El 1933 fou cridat a Barcelona per la Universitat Autònoma, on féu de professor d’etnologia i esdevingué, arran l’exili de Bosch i Gimpera, cap de l’escola d’arqueologia de Barcelona. A més d’aquesta càtedra, ocupà, successivament les d’Història Moderna i Contemporània d’Espanya (1934), Historia Antigua y Media (1943) i Prehistoria (1954). Fou també degà de la Facultat de Lletres, vicepresident del CSIC, membre de la Real Academia de la Historia i president de diversos congressos internacionals.

[...més semblances]

La seva producció bibliogràfica és molt extensa: més de tres-cents títols entre llibres, articles de revistes, comunicacions a congressos, memòries d’excavacions, traduccions d’obres estrangeres i ressenyes de llibres. En destaquem, d’entre les memòries d’excavacions, La cueva del Parpalló (1942), i pel que fa a obres de síntesi, La España primitiva y romana (1934) i América indígena (1935 i 1961). En el terreny de la geografia, a tocar del de la història, cal destacar-li la traducció castellana de La Terre et l’évolution de l’humanité (1922) de Lucien Febvre (Barcelona: Ed. Cervantes, 1925; Mèxic: UTEHA, 1955), obra tan significada en l’evolució del pensament geogràfic contemporani. [Text redactat a partir de l’entrada a la GEC, vol. 11, pp. 485-486, signada per Miquel Tarradell, i la nota necrològica que Antonio Blanco Freijeiro li dedicà al Boletín de la Real Academia de Historia 175, pp. 405-411]