Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció Història) per la Universitat de Sevilla, desenvolupà una intensa labor geogràfica a Panamà, país on visqué des que s’hi traslladà arran la Guerra Civil. Anteriorment, fou catedràtic de Geografia a l’institut de Càceres, província per la qual fou diputat socialista a Corts durant la República, i professor de Geografia a la Universitat de Barcelona (1933-36). D’aquesta primera època, és un interessant mapa de la correlació toponímica extremenyoamericana, premiat a l’Exposición Hispano-Americana de Sevilla (1929) i l’obra La emigración extremeña a Indias. Siglo XVI (1930), fruit del treball investigador a l’Archivo General de Indias.
Apartat pels republicans de la docència universitària en 1936, sota acusació d’haver col·laborat amb la Falange de Panamà, marxà cap aquest país centramericà, la relació amb el qual havia començat arran el seu casament amb la filla d’un alt diplomàtic panameny. Acusat de romandre fora d’Espanya a l’espera d’esdeveniments, també fou depurat pels insurgents en 1939, malgrat ser considerat addicte al nou règim. El resultat fou que Rubio y Muñoz-Bocanegra es quedà definitivament a Panamà.
A Panamà fou professor de Geografia i Història a l’Instituto Nacional (1937-38) i de Geografia a la Universidad Nacional (1939-62), on organitzà la carrera d’aquesta ciència, seguint les tendències de l’escola regional francesa, i signà més d’un centenar de treballs de didàctica o investigació, entre els quals Iniciación geográfica (1942), Atlas geográfico elemental de Panamá (1947), Regiones y compartimentos morfológicos del istmo de Panamá (1949) i La vivienda rural panameña (1950). La gran empremta deixada per Rubio y Muñoz-Bocanegra a la Universidad Nacional de Panamà resta palesa en la càtedra i el centre d’investigacions que porten el seu nom. [Enric Bertran]
