Un amor profund pel nostre poble, impregnat d'enyorament i madurat en el sofriment comú, ens reuní aquell vespre del mes de març a l'Orfeó Català de Mèxic per a honorar la memòria del nostre il·lustre compatrici Adrià Gual. Oficià de sacerdot en aquell ritus patriòtic l'escriptor Avel·lí Artís, amic i company del renovador del Teatre a Catalunya. El saló d'espectacles de l'Orfeó, ple de gom a gom.

A mesura que la paraula fervent, precisa i ben modulada de l'Artís dibuixava en la nostre ànima, tensa com una tela, la senyorívola figura del malaguanyat fundador del Teatre Íntim, sentia el meu esperit dividir-se en dos: l'un veia la personalitat d'en Gual i l'altre admirava cada cegada més els dots rellevants de psicòleg de l'amic Artís. Psicòleg penetrant, com tot poeta, tot historiador, tot comediògraf de qualitat. Coneixement d'homes, que copsa amb encertada mirada intuïtiva d'artista el punt d'organització espiritual de la personalitat aliena. No un coneixement analític que disseca l'ànima i mata la realitat vivent; ben segur que l'Artís no en sap gaire, d'aquesta psicologia de càtedra; ni li fa cap falta. Tampoc no en sabien Shakespeare, Goethe, Dostoietvski, i ningú no podrà negar que són grans escrutadors de l'ànima humana.

En pintar de mà mestra la figura d'en Gual, l'Artís ordena els seus records i les seves experiències personals. L'organització d'aquest material viu està dirigit, com en tota creació artística, per normes inherents a la creació mateixa, que no apareixen a la consciència com a tals normes, sinó que viuen en les fondàries del sentiment. Aquesta normativitat encoberta, que és patent en tota autèntica obra d'art, impera també amb la seguretat de l'instint en l'estudi de la personalitat d'en Gual. En aqueixes fondàries radica la bellesa del treball aplegat en aquest llibre.

La figura d'en Gual emergeix en el punt d'intersecció de les quatre categories que constitueixen la bastida de tota autèntica biografia: el medi ambient, el destí, el caràcter i l'evolució espiritual. El destí com a funció del medi circumdant, el desenvolupament com a funció del caràcter i el caràcter com a funció de l'ambient i del destí. Com Dilthey, Stephan Zweig, Maurois, en una paraula, com tot gran biògraf, Avel·lí Artís sap teixir amb finesa en el canemàs d'aquests elements la figura del comediògraf traspassat. Figura, d'altra banda, noble i ben catalana; filla d'una Catalunya, però, poc coneguda més enllà del Cinca.

En la franca compenetració de l'auditori amb el conferenciant, en aquella i inoblidable vesprada d'homenatge a l'Adrià Gual, qui, com Schiller i com l'Artís mateix, creia que l'escena era la millor escola de saviesa pràctica, es fonien plaers de natura diferent: abans que res, l'efecte d'escoltar un treball perfecte, plenament aconseguit; després, la sana joia de veure l'amic honorar l'amic desaparegut, en un temps de crisi de tots els valors morals.

El poder màgic de la paraula de l'Avel·lí Artís va fer surar l'esperit d'en Gual sobre aquella comunitat de catalans, fent-nos sentir que a un poble no solament pertanyen els vius, sinó també els morts que saberen obrir camins a la nostra vida. I el que creu en l'esdevenidor, rep no poca força dels esperits d'ahir per a lluitar per la plena realització del nostre geni, únic i inimitable en la totalitat del món.

JOAN ROURA-PARELLA

Tehuacán de las Granadas,
setembre del 1944.