Fill de l’escriptor i polític Pere Coromines, estudià a les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Rera diverses estades fora de Catalunya (Montpeller, Madrid, Zuric i París), es doctorà a Madrid amb la tesi Vocabulario aranés, el 1931.

El 1930 Pompeu Fabra l’incorporà com a secretari a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), feina que compaginà amb la de professor de Filologia romànica a la Universitat de Barcelona. El 1931 s’encarregà, amb Josep Ma de Casacuberta i el mateix Fabra, de la redacció del nomenclàtor de municipis de Catalunya i inicià els treballs científics d’una obra en què treballà la resta de la seva vida, l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997), recull onomàstic exhaustiu que enregistra i analitza etimològicament els noms de persona i de lloc, antics i moderns, emprats als Països Catalans (en visità tots els municipis i hi recollí més de 400.000 topònims).

Féu la guerra al bàndol republicà, com a traductor a l’Estat Major. En acabar la contesa, s’exilià primer a París i després a l’Argentina on exercí de professor de castellà i llatí a la Universitat de Cuyo, gràcies a les gestions de Menéndez Pidal. El 1948 fou nomenat professor a la Universitat de Chicago, on tingué càtedra fins a la jubilació, el 1967.

[...més semblances]

A partir de 1947, es dedicà gairebé exclusivament a la seva monumental obra en quatre volums titulada Diccionario crítico-etimológico de la lengua castellana (1954-57). El 1950 fou nomenat membre numerari de l’IEC, adscrit a la Secció Filològica, i des de 1952 combinà les activitats docents als EUA amb estades de recerca científica a Catalunya. El 1965 i el 1970 publicà, respectivament, els volums I i II dels Estudis de toponímia catalana. El 1967 tornà a Barcelona. El 1971 publicà Lleures i converses d’un filòleg, guardonat amb la Lletra d’Or. El 1978 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona, fet que suposà el reconeixement mundial de la seva obra.

Aportacions

Joan Coromines tenia un profund domini del català, del castellà i de l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, de la qual era una autoritat mundial, i també la lingüística indoeuropea (cèltica, llatina i germànica) i la lingüística aràbiga. Amb aquest bagatge, encetà l’empresa científica més ambiciosa, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua Catalana (1980-91), diccionari en nou volums, molt ric en dades toponímiques.