|
Es llicencià en ciències físico-matemàtiques el 1891 i es doctorà el 1894. Guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, però fou suprimida, i el 1900 li fou adjudicada la
de mecànica racional, fins que, el 1932, hom li reconegué la de geodèsia i astronomia, que
exercí fins a la jubilació. Organitzà el Servei Horari que fixava l'hora oficial de la ciutat
de Barcelona a partir de 1891 i en fou el cap durant seixanta-set anys. Impulsà l'establiment
de l'observatori Fabra a la muntanya del Tibidabo on va ser-hi construït efectivament el 1905.
La seva gran obra va ser el Servei Meteorològic de Catalunya, duta a terme a partir del 1913
amb la creació de l'Estació Aerològica de Barcelona i amb la denominació definitiva a partir de
1921 sota la protecció del l'IEC i de la Mancomunitat de Catalunya. El mateix any 1921 va ser
admès com a membre de l'Institut. Des del 1942 fou president de la secció de Ciències de
l'Institut d'Estudis Catalans, i des de 1958 hi restà com a president honorari. La Universitat
de Tolosa de
[...més semblances] |
Llenguadoc el nomenà doctor honoris causa. El 1934 fou nomenat president
de l'Ateneu Barcelonès. Eduard Fontserè va ser el promotor capdavanter de la Societat
Catalana de Geografia i el valedor de la seva admissió com a filial de l'Institut
d'Estudis Catalans.
La seva bibliografia es compon d'uns 180 títols, entre els quals hom pot destacar
Atlas elemental dels núvols (1925), L'anomalia tèrmica de la Plana de Vic (1937),
Elements de geografia (1938), i Recopilació de dades sísmiques de les terres
catalanes entre 1100 i 1906 (1970). [
Josep Iglésies GEC 7:585-6, 1974]
"Temperatures mínimes promitges durant els mesos d'hivern els dies que la mínima
de Vilatorta ha estat 7 graus o més per sota de la de l'Observatori Fabra.
Corresponen a matinades subsegüents a nits de calma i cel serè", per Eduard Fontserè en
L'anomalia tèrmica de la Plana de Vic (1937); fig, 11.
|
