<<< retrocedir  En una es recorda la primera trobada de pobles de la Tinença, l’any 2008, que cada any té lloc a inicis de setembre; una segona recorda la “X trobada de l’Ereta” que s’organitzà l’1 de setembre de l’any 2018. En l’horitzó, vers el nord, es divisaven alguns dels alts cims (superiors a 1.200 m), que tanquen la Tinença per aquell sector. Es pot esmentar la serra de la Coscollosa que serví de refugi als maquis en acabada la Guerra Civil, per l’inaccessible que resultaven les seves raconades.

Després de descansar alguns minuts es continuà el recorregut cap a Bel, ara molt més planer, però també més assolellat i sec que el tram que s’havia seguit anteriorment. Part de l’expedició s’aventurà a desviar-se del camí uns centenars de metres per ascendir, muntanya a través, fins al cim del Molló dels Tres Termes (1.069 m), també conegut amb el nom de Cap de Terme. A dalt, una petita construcció de pedra seca fa de fita i marca el trifini entre els termes de la Pobla, al nord, Bel (avui Rossell) a l’est, i Vallibona, al sud-oest. Aquest turó és el segon sostre de la serra de la Creu (1.122 m). Un cop guanyat el turó, el vàrem desfer i tornàrem a recuperar el sender el qual ens apropà, de manera decidida (50 minuts) i sense més distraccions, fins al nucli de Bel, al qual ens atansàrem poc abans de les 13 h. Bel és un nucli encisador (960 m) conformat per dos únics carrers paral·lels entre si (carrer Major i carrer Sol), d’uns 200 m de longitud. A l’extrem occidental hi ha l’església de Sant Jaume i, a l’oriental, el mirador de Bel.

Des d’ell s’aprecia l’extensió considerable d’uns abancalaments abandonats testimonis d’un passat rural encara no massa allunyat en el temps. Hi són presents els prats de muntanya, amb els seus boverals, els boscos de pi negre, ginebres i teixos, a més de les plantes aromàtiques esparses arreu; voltors i àligues sobrevolaven les parets escarpades de les serres. L’any 2018 a Bel només restaven empadronats 15 habitants.

A Bel ens esperava el bus, que ens hi recollí. Per una carretera veïnal molt sinuosa i en descens continuat vam arribar, al cap de 10 km, al poble de Rossell (906 habitants, 480 m d’alt), cap del municipi al qual també pertany Bel d’ençà 1972. Allà ens reférem de la caminada i del sol amb un animat dinar al restaurant ‘Avenida’. En el seu decurs vam gaudir amb l’assistència del filòleg Joan Maria Romaní, nascut a Barcelona, però resident a Mas de Barberans des de l’any 2013. Dins l’administració treballà com a funcionari de la Generalitat a la Direcció General de Política Lingüística, al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i, finalment, a la Delegació Territorial d’Esports de les Terres de l’Ebre. Al final de l’àpat compartí amb nosaltres algunes reflexions sobre les vicissituds territorials de l’àmbit comprès entre els rius Ebre i Sènia; de com, al seu parer, Amposta estava prenent el protagonisme a Tortosa i de l’empenta que havien experimentat poblacions com la Sénia amb la indústria de la fusta i del moble, estimulada amb mà d’obra de treballadors romanesos.

Una vegada finalitzat el dinar a Rossell, el grup es va desplaçar fins als afores del poble de la Sénia, per visitar les restes que subsisteixen del camp d’aviació obert pel govern de la II República, l’any 1937, per fer front als atacs del bàndol rebel. És un espai vinculat a la memòria dels habitants amb nombroses referències orals, documentals i gràfiques. El camp d’aviació estava format per una extensió de 90 ha i un perímetre irregular que recordava una estrella de cinc puntes. Disposava de tres pistes d’enlairament que, avui dia, ja no existeixen; tornen a estar plantades d’oliveres. Com a elements més significatius de l’època es conserven el refugi antiaeri així com la casa del comandament, amb les oficines, el control de vols i operacions, avui dia reconvertit en centre d’interpretació. Un seguit de plafons, també a l’exterior, permet fer-se una idea molt precisa del paper que jugà l’espai i de com va funcionar. Es pot obtenir més informació al respecte a la web: www.campaviaciolasenia.cat.

Amb aquesta activitat es posà fi a la sortida la qual ha permès la descoberta geogràfica de la Tinença de Benifassà; un tast breu però intens que, de ben segur, convidarà a altres possibles visites en el futur les quals poden tenir formats ben diversos i adaptats a les preferències de cadascú. [David Pavon]

Text recollit a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 87 (2019) p. 243-248.