3.- Limitacions. Tanmateix, la denúncia cartogràfica de la segregació i injustícia social en el territori de la ciutat, pot significar una publicitat gratuïta per a perpetuar la separació entre guetos miserables i zones residencials benestants. Els mapes de pobresa social de Londres dibuixats per Charles Booth el 1887, amb la regionalització de la ciutat per nivells de riquesa; o els de la Hull House de Chicago (1895), compilats per Florence Kelley, amb un registre individualitzat dels habitants per trets sectorials i habitacle; en fi, els de William EB Du Bois i Isabel Eaton de la població negra de Filadèlfia-Districte 7 (1899), són exemples històrics de denúncia cartogràfica exposats per la conferenciant en aquell sentit.

Els mapes, si més no, són interpretacions selectives, abstractes i simbòliques de distribucions geogràfiques. Les seves funcionalitats cobreixen un espectre molt ampli, la qual cosa deriva, precisament, de la càrrega d’intersubjectivitat que arrosseguen. Hem d’emmarcar la conferència dictada per la professora Núria Font el 18 de desembre en aquest ambient de complicitat intel·lectual per abordar les ansietats i imaginacions cartogràfiques urbanes i prendre en consideració el mapa com a eina crítica, tal com era encapçalada la dissertació.

Núria Font-Casaseca és professora al departament de Geografia de la UB, titulada en arquitectura i doctora en geografia. Com va manifestar la Dra. Anna Ortiz en la presentació de la conferenciant, la temàtica i el continguts de la dissertació són extrets de la seva tesi doctoral, presentada de fa poc, i realitzada sota la direcció de la Dra. Núria Benach. Per acabar d’arrodonir els antecedents significatius, Ortiz va recordar breument l’experiència de Font com a arquitecta urbanista.

L’experiència pràctica de la ciutat, la qual anima Font, va acostar-la a les desigualtats socials que hi campen i l’animà a escampar-hi una mirada crítica, no pas neutral. En aquest context, va constatar la significació del mapa, la seva eina habitual de treball, per a redreçar les ciutat, més enllà de constituir-ne una font

bàsica de coneixement. Sobre aquestes premisses, Font repartí la seva exposició en cinc apartats, els lemes dels quals apunto literalment, i procuro ampliar en els termes que va emprar la conferenciant.

1.- Pràctiques cartogràfiques. En aquest apartat introductori, Font va referir-se a la manera com calia entendre-les, aquestes pràctiques. Per començar, com a recopilacions, delimitacions i propostes sintètiques de la ciutat. Però també com a registres de les seves dinàmiques. Així, va posar especial èmfasi en la capacitat dels mapes per a registrar els processos urbans.

2.- El poder dels mapes. O, dit d’altra manera, l’ombra de John Brian Harley és allargassada. En recordar la condició dels mapes com a artefactes visuals complexos, va posar l’accent en la selecció interessada com a eina de poder. En la seva abstracció, els mapes produeixen una realitat abassegadora, no només la recopilen. L’exemple del mapa topogràfic del pla de Barcelona (1855) d’Ildefons Cerdà va amanir de manera convenient l’asserció en la seva component simbòlica. Com també ho va ser, a parer meu, la referència a l’Expedició Geogràfica Detroit (1968) comandada per William Bunge, amb especial esment del mapa de denúncia de les morts de nens negres arrossegats pels automòbils dels pendulars blancs.

 
Fotografia d'E. Bertran (SCG)

4.- Modes cartogràfics. Per tant, cal demanar als mapes propostes combatives. Ara es donen nous enfocaments per a carregar els mapes amb la força convenient. L’exemple d’actualitat és l’Anti-Eviction Mapping Project, a San Francisco, al qual va dedicar l’atenció merescuda. És una experiència ben representativa de visualització emocional i d’activisme cartogràfic per fer llum sobre allò invisible. Hi ha altres experiments per l’estil, a Barcelona mateix, sense anar més lluny, amb mapes de denúncia de pisos turístics il·legals, però en cap cas igualen l’interès i intensitat dels mapes de desnonaments californians. En resum. el poder dels mapes sobre allò que no es veu a simple vista, potser en l’estela de les propostes de Diana Masny.

5.- Aportacions de la geografia. Des de la perspectiva professional d’arquitecte, amb tota la càrrega de fascinació pel dibuix i el disseny gràfic que comporta, Núria Font es va lamentar de la pèrdua de pes de la cartografia dins la geografia. Caldria, ens deia, i un participant en el col·loqui ho va reblar, recuperar-la, bo i posant l’accent en mirades alternatives del fet urbà, en perspectives feministes i qüestionant la neutralitat de la ciència. També caldria, gairebé a tall de proclama final d’aquesta conferència-manifest, incorporar informació qualitativa als mapes, de manera que el procés cartogràfic esdevingués una activitat política i una crítica gràfica del poder. [Pau Alegre, 20 de desembre de 2018]