Dijous 25 de maig de 2017 va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans la conferència duta a terme per Jordi Martín Díaz: La transformació postbèl·lica i postsocialista de la ciutat de Sarajevo. És becari predoctoral (FPU) a la Universitat de Barcelona. Les seves línies de recerca són la geografia urbana (reconstrucció urbana postbèl·lica, ciutats postsocialistes, renovació urbana, planejament urbà i transformacions socioespacials en contextos postbèl·lics) i la geopolítica (geopolítica urbana, Comunitat Internacional, Acords de Pau de Dayton i desmembrament de l’antiga Iugoslàvia).

L’any 2006 va visitar la ciutat de Sarajevo i el va captivar. A partir d’aquí va començar un seguit d’anades i vingudes a la ciutat fins al punt de convertir-se en el seu objecte d’estudi tant de la tesina com de la tesi doctoral.

Jordi Martín, en primer lloc i a tall d’introducció, ens va explicar el setge que va tenir lloc a la ciutat de Sarajevo. Va començar el 5 d’abril de 1992 i va durar exactament fins al 29 de febrer de 1996; va ser el més llarg contra una ciutat en la història militar moderna. Martín va defensar que va ser, en part, degut a una intervenció internacional no prou decidida que va permetre que el conflicte s’anés dilatant. Tot va començar després de la declaració de la independència de Bòsnia i Hercegovina respecte de Iugoslàvia quan les forces sèrbies es van instal·lar als turons que rodejaven la ciutat i van disparar contra milers de manifestants que demanaven pau als carrers de Sarajevo. Va començar, doncs, una guerra desigual entre milícies de Sèrbia i el feble exèrcit bosnià. Martín va comentar que en aquells tres anys la població va arribar a minvar un 64% entre morts i emigrants.

En segon lloc, un cop introduït el Setge de Sarajevo, va parlar dels anys previs a aquest terrible esdeveniment. En acabar la Segona Guerra Mundial es va produir un creixement de la ciutat, desenvolupament lineal i arquitectura homogènia. Durant el socialisme van disminuir les desigualtats, les ciutats van esdevenir més denses, hi havia menys suburbis, etc. Des de l’any 1977 la ciutat va créixer per planificar l’expansió que s’havia de produir de cara als Jocs Olímpics. Era una ciutat bastant compacta, sobretot als nuclis més grans, i poc densa als més rurals. En aquell moment s’estava creant una gran Sèrbia i una gran Croàcia i va ser davant l’amenaça de ser controlats pels serbis que no van veure més alternativa que declarar la independència. L’any 1984, quan van acabar els Jocs Olímpics d’Hivern, el desenvolupament i expansió urbana van quedar aturats. Es va començar a percebre una crisi econòmica i política.

Per últim va explicar el procés que la ciutat de Sarajevo va emprendre per la transformació urbana que incloïa la reconstrucció física, la divisió etnoterritorial i la transició del socialisme al capitalisme. Aquesta transformació, visible actualment, va ser possible gràcies a la intervenció de la comunitat internacional, la qual va arribar a assolir poder legislatiu i executiu durant el període postbèl·lic.

D’alguna manera el setge va acabar sent resultat de no poder dividir la ciutat,; tenien la política de dividir territoris de forma homogènia i, és clar, sense un procés de neteja ètnica era complicat mantenir les estructures de poder homogènies. Es tractava de crear un territori homogeni ètnicament, majoritàriament serbi, i expulsar les altres ètnies. Es van donar, doncs, molts episodis de neteja ètnica. Jordi Martín va remarcar també la dificultat que hi va haver per establir exactament per on passava la línia de divisió, ja que creuava la ciutat pel mig, alguns edificis, blocs de pisos, etc.

Martín també va explicar que es va dur a terme, a més, un projecte de construcció d’una ciutat fora de la ciutat (com un suburbi) perquè la població no estava disposada a tornar a viure dins de Sarajevo (d’allà on els havien expulsat). Però la percepció d’aquesta “nova ciutat” era diferent segons els qui vivien dins de Sarajevo (que era vista com un suburbi als afores) i segons els serbobosnians que percebien aquesta divisió com una barrera on podien sentir-se segurs.

Jordi Martín va concloure assegurant que tot i les millores evidents, a Sarajevo hi ha problemes de fons que continuen. El setge va comportar que avui dia les poblacions siguin homogènies a la majoria de Bòsnia. La ciutat es considera musulmana i islàmica en l’actualitat i es coneix com la Jerusalem d’Europa. No s’ha pogut reconstruir, però, la diversitat ètnica que hi havia abans de la guerra.[Jana Clarà i Badosa]