Segurament era perquè algun professor havia suggerit d’anar-hi als seus alumnes, però la veritat és que la sala en la qual la Societat Catalana de Geografia inaugurava el curs 2016-17 era plena a vessar, amb gent dempeus, recolzada a les parets. Vull pensar que molts dels assistents, no obstant això, hi havien fet cap per pròpia iniciativa, per deixar-se amarar d’aquest munt impressionant d’idees que transmet sempre Franco Farinelli, professor de geografia de la Universitat de Bolonya.

Farinelli ha començat la seva conferència, “L'invenzione della Terra”, d’una manera que m’ha semblat extraordinària, tot dient que es disposava a parlar en italià com a mostra de respecte. Que decididament no ho faria en anglès (malgrat que el domina a la perfecció, perquè s’ha passat molt de temps fent classe en universitats nord-americanes), i no gosava fer-ho en català. A l’inici i al final de la seva xerrada, ha llançat flors a l’auditori: "La geografia és Occident, la forma natural de conèixer," ha estat una. El cant al paper dels geògrafs en el món actual, per altra banda, ha tancat l’acte.

Bernat Lladó i Mas ha fet prèviament una introducció de la sessió. Ell ha traduït al català La invenció de la Terra, una edició de la Societat Catalana de Geografia, la presentació de la qual constituïa el nucli de la sessió inaugural.

Tornant a la dissertació de Farinelli: Per justificar l’enorme caràcter llatí del tema que es disposava a desenvolupar, li ha clavat una bona garrotada a la Geografia Quantitativa, que va monopolitzar els estudis geogràfics durant un bon i recent període. "Buscaven en la tradició anglosaxona una cosa que no hi era", ha assenyalat, abans de continuar dient que Homer, presocràtics como Tales de Milet, ja eren la Geografia.

Estrabó, ha continuat Farinelli, ja va escriure set llibres de geografia, en què explicava com funcionava el món. Una visió diferent que la d’Eratòstones, qui va descriure la Terra només com a planeta.

S’ha adonat que feia molta marrada i ha mirat d’abreujar: aleshores li ha arribat la tanda a Ptolemeu, segle II dC, que vivia a Alexandria, i mitjançant el qual el "logos" passà de ser el verb ("Al principi fou el Verb", el llenguatge per a Estrabó) a ser la naturalesa, una taula, un taulell, un mapa. És a dir: ja no llenguatge, sinó matemàtica i geografia.

S’escolen molts més segles i rere una llarga aturada, a Florència es torna a llegir el grec i, en grec, a Ptolemeu. Brunelleschi ens descobreix, en l’Hospital dels Innocents de la plaça della Annunziata, la perspectiva. A partir d’aleshores, espai, distància... L’estat modern és ja la imatge d’un mapa.

Un altre salt, trencador. Die Erdkunde de Carl Ritter, disset volums que no són un mapa. La realitat es compon de projeccions que necessiten un relat. Tal como s’esdevé amb aquest terme, redefinit per Humboldt: el paisatge és el que no explica un mapa, tot allò que aquest no pot representar. Com en algun lloc de l’obra es diu, Die Erdkunde és la crítica del discurs geogràfic preexistent.

La distància lineal entre les coses és l’espai. Però amb el món regit per l’electrònica es trenca finalment aquesta idea que sostenia tot un sistema. El nombre de quilòmetres de rails és ara, segons una dada que ha donat Farinelli per fer-ne veure l’evidència, el mateix que

durant la guerra del catorze: ja no s’intenta comunicar a través de l’espai el que és distant. A hores d’ara, pot resultar més fàcil la comunicació amb algú de l’altra banda de l’oceà que no pas amb algú d’un barri veí... Talment com un guru (per tant, plenament desautoritzat) va parlar de la fi de la història, hi ha qui ha parlat també del final de la geografia. "Les fronteres no existeixen", ha explicat que havia dit un d’aquests gurus. El menyspreu i la mesura correctiva arriba ràpida com una daga: que aquest guru vagi de Singapur a La Jungla, el poblat de refugiats a Calais, on se n’amunteguen uns deu mil...

Però si amb Humboldt un havia passat d’un paisatge com a concepte artístic a un terme per governar el món, en el marc d’un projecte polític, ara seríem en un procés que és justament el contrari. Hom està anant cap a l’estetització de la dada política.

Això que tan imprudentment he perpetrat és, probablement, un mal interpretat resum de la densa conferència de Franco Farinelli (agafant-ne una mica d’aquí i una altra mica d’allà), qui he vist que al seu torn ha mirat de fer un resum del llibre presentat. Millor oblidar aquest limitat intermediari i anar a l’obra, que paga la pena. El llibret, de tapa blava amb bonica coberta, es ven a la botiga de l’Institut d'Estudis Catalans. [Juan Manuel García Ferrer]

La fotografia de F. Farinelli i B. Lladó
és de JM. García Ferrer.