Posar de cap per avall l'espai públic:
Brais Estévez i la Plaça Lesseps
 

La conferència es fa a la Sala Puig i Cadafalch de l'Institut d'Estudis Catalans. Som a finals de novembre de l'any 2015. La paraula és del geògraf Brais Estévez Vilariño, que ha titulat la seva dissertació de la següent manera: “Controvèrsies urbanístiques, fòrums híbrids i disseny de l'espai públic: la plaça Lesseps de Barcelona”. La sala no és neutra. En una de les parets, una reproducció de l'Atles Català, del cartògraf mallorquí Abraham Cresques. L'obra és de finals del segle XIV, és a dir, poc abans de l'inici de la Modernitat. A la paret oposada, una pintura de l'artista Joaquín Torres García, nascut a Montevideo l'any 1875, però emigrat a Catalunya a l'edat de setze anys. Realitzada el 1911, en plena etapa Noucentista, l'obra de Torres García porta per títol Filosofia presentada per Palas en el Parnàs com a desena musa. Existeix una estranya afinitat entre el missatge de Brais Estévez i el del pintor uruguaià: “és de savis escoltar la Filosofia”. Així les coses, tota la primera part de l'exposició d'en Brais Estévez és una presentació davant del públic, davant del Parnàs, de la seva Filosofia.

En general, aquesta, des de l'època clàssica en endavant, s'ha preguntat com articular o conjugar tres àmbits de l'experiència humana: el cosmos, la vida en comú i la vida individual. En funció de les diferents respostes que s'han donat a aquesta articulació, han sorgit diversos corrents filosòfics. En Brais Estévez segueix una filosofia que s'anomena “Teoria del Actor-Xarxa”, que hauria sorgit en el camp de la Sociologia i l'Antropologia de la Ciència i la Tecnologia. Aquesta teoria, pràctica, metodologia o sensibilitat, aviat traspassà les seves fronteres disciplinars, i en Geografia arribà de la mà d’un nou corrent: la Teoria No-Representacional. Ambdues filosofies s'han fet un lloc en el món de les idees criticant alguns dels postulats que han dominat la nostra cultura científica al llarg de tota la modernitat.

És curiós, perquè el mateix Joaquín Torres García també va estar molt a prop d'una crítica semblant. Quan l'artista, ja gran, torna a Montevideo després de passar per Barcelona, Madrid, París o Nova York, entre d'altres, publica un dibuix amb el nom “Amèrica invertida”. És un mapa del continent sud-americà “del revés”, realitzat durant els anys quaranta del segle XX. Si Abraham Cresques encara no era modern, Torres García volia deixar de ser-ne; més ben dit, volia qüestionar les imatges heretades de la modernitat. Entre elles, les imatges del món hegemòniques des del segle XV i XVI. També és aquest el propòsit de Brais Estévez, si bé en un àmbit més petit: l'espai públic d'una gran ciutat, la Plaça Lesseps de Barcelona. El procediment és més o menys el mateix, amb una excepció: la “representació”. L'eina de Joaquín Torres García era el dibuix, la pintura. L'eina d'en Brais Estévez és l'observació, la participació directa, el vincle afectiu, els ulls i l'oïda. No es tracta només de saber què en pensen els veïns i els usuaris de la Plaça Lesseps, com “llegeixen” la ciutat, sinó observar com viuen i senten el lloc, com es mouen i es desplacen, les relaciones que hi tenen, els usos que en fan, les pràctiques que hi desenvolupen. Ara bé, no és un espai neutre, un mer escenari: la plaça és un subjecte més del gran teatre urbà quotidià. En aquest sentit, allò que proposa Brais Estévez és fins i tot més radical que la inversió de les imatges cartogràfiques del món, tal i com havia fet l'artista uruguaià. Mentre aquest capgira els termes de la jerarquia, deixa intacta la mateixa jerarquia: el nord passa a ser el sud, en Brais Estévez suspèn qualsevol jerarquia. Més aviat, suggereix una “simetria generalitzada” en la qual tot es posa en dubte, entre parèntesis, en suspens: les essències, els apriorismes i les dicotomies que la nostra cultura moderna ha acceptat sense condicions, com per exemple la divisió ontològica entre allò que és natural i allò que és social, entre el que és a dalt i el que

és a baix. Per això ens proposa un nou llenguatge, noves paraules, que ens serveixen per comprendre millor què està passant en els espais públics de les ciutats contemporànies: controvèrsies, fòrums híbrids, assemblatges, emergències, traduccions. Darrera de tot plegat, un gran exercici filosòfic i geogràfic. Un replantejament de la nostra relació amb el món, amb el cosmos, que ja no és una relació feta des de la distància, merament simbòlica, representacional, sinó que és viscuda, corporal i afectiva; una relació que s'aproxima a la realitat amb cautela, sense jutjar-la, a l'espera que sigui aquesta qui reveli els seus secrets, allò que és rellevant, és a dir i en paraules d'en Brais Estévez, a l'espera d'allò que està per “emergir”. Però també és una nova articulació de la vida pública, de la vida política; un qüestionament de les “veus expertes”, de la jerarquia institucional, de la democràcia representativa, de com el disseny d'una plaça genera més controvèrsies que consensos. I finalment, és un exercici filosòfic i geogràfic perquè es planteja el paper de “jo” que investiga, que fa recerca, que estudia un “objecte”. L'actitud del Brais Estévez investigador, tal i com es desprèn de la seva conferència, implica una profunda reflexió ètica. Un capgirament de les veritats donades per descomptat, dels sabers inqüestionats, d'allò que ens han repetit tantes i tantes vegades, que ja ens sembla que és “natural” i “obvi”; que l'espai públic és això, que la democràcia és allò altre, que els sabers autoritzat són aquestes, i així successivament. Si Joaquín Torres García ens suggeria la Filosofia fent de musa de la Geografia; en Brais Estévez ens ha descrit com la Geografia pot fer de musa a la Filosofia [Bernat Lladó Mas; Sabadell, 3 de desembre del 2015].

La fotografia del conferenciant és d'A. Ortiz (SCG)