Diu que la geografia li ha permès saber mirar els indrets, pròxims i llunyans, que ha conegut. Professora emèrita de la Universitat Autònoma de Madrid, de la qual va ser rectora el 1984 i el 1985, és una apassionada d’una disciplina de la qual és una veu prestigiosa. Estima el paisatge com a espai “per a una pràctica democràtica diferent” i té ben present l’edició recent que l’ARA hi va dedicar de la mà de l’Observatori del Paisatge. Amb ella conversem de camins, muntanyes i mapes, que tenen també una incidència en la política.

Què pot aportar la geografia al debat territorial que hi ha obert?
Pot aportar-hi un discurs a diferents escales. Sempre m’ha cridat l’atenció que, quan arriba el debat territorial amb la Constitució, els geògrafs hi siguin tan poc presents. Van reaparèixer un cop constituïdes les comunitats autònomes. Després de la sentència de l’Estatut el 2010, un grup de col·legues ens vam plantejar com s’havia arribat a un punt en què s’afirmava que tots els ponts estaven trencats. Ens preocupa que es converteixin en problemes territorials els problemes socials.

¿Caldria repensar o corregir el mapa autonòmic?
Algunes comunitats van sorgir en termes relatius a d’altres. Per exemple, el gran conjunt Castella i Lleó en un cert moment es va pensar, no només però també, com a contrapès a Catalunya. El que cal repensar és el café para todos. Crec que la Constitució conté principis que marquen les diferències entre nacionalitats i regions però hi ha hagut, en el desenvolupament constitucional, una certa deixadesa de circumstàncies i això ha creat monstruositats. El mapa final ha acabat sent una miqueta Frankenstein, anòmal.

¿Això és fruit d’una cursa de tots per tenir de tot?
Hi ha hagut un repte d’emulació. En la universitat, per exemple, aquest és l’únic país on els estudiants no es mouen. Jo vaig ser rectora i teníem un col·legi universitari a Segòvia, i dèiem: “Si els portéssim a viure al Ritz, ens sortiria més barat”. S’ha d’afavorir que hi hagi justícia i igualtat d’oportunitats però, dit això, no hi pot haver de tot a tot arreu perquè la investigació no es pot repartir equitativament. No hi pot haver excel·lència a tot arreu.

Com es pot racionalitzar una situació que ve de lluny i que sembla difícil que es pugui desmuntar?
És difícil, però jo sóc molt partidària d’una reforma constitucional. Si s’aborda des d’un punt de vista territorial pot portar a un carreró sense sortida. S’ha de fer entenent que la Constitució necessita reformarse en qüestions com el medi ambient, la successió a la Corona... Si es confirma la nova situació política que diuen les enquestes, estarem davant d’un caos o d’una oportunitat per tornar a parlar molt perquè el Congrés deixi de ser una cambra morta on ningú escolta ningú.

Si s’obrís aquest debat, què hi tindria a dir la geografia?
La reflexió a diferents escales permet veure que, per la via de servei al ciutadà, s’han d’homologar unes coses i diferenciar-ne d’altres. Per exemple, en alguns llocs d’Espanya les diputacions no tenen cap sentit perquè ja hi ha altres nivells de l’administració, però en d’altres sí. Per tant, potser la solució no ha de ser la mateixa per a tothom. Sovint a Madrid el terme homologar s’ha fet servir amb una voluntat recentralitzadora. Malgrat tot, l’instint recentralitzador és minoritari i, a més, és impossible en ple segle XXI. Els models han de ser uns altres, com l’alemany. Ara els partits no volen encetar la reforma, però els constitucionalistes tenen preparat el model de gairebé tot. I la geografia podria fer aportacions en el debat sobre l’equitat social i la cohesió territorial, que ha sigut un desastre.

L’AVE cohesiona?
S’ha de desactivar la retòrica que repeteix que Espanya és el segon país, després de la Xina, en línies d’alta velocitat. Si és així, hem de respondre: “Doncs molt malament!” Dir que l’AVE articula el territori, com encara diu la ministra de Foment, és totalment fals. Crea buits entre les ciutats que uneix. Sí que articulen les altres xarxes ferroviàries, Rodalies i mitjana distància. L’altre gran debat que s’ha de fer és el de les muntanyes i la protecció de les zones més desafavorides. ¿O és que un estat es pot basar en enormes buits territorials?

Quines mesures es podrien prendre per ajudar aquestes zones rurals amb menys població?
Un aspecte molt atractiu a treballar és que s’haurien d’organitzar ja els retorns, més enllà d’intentar que no es despoblin. Per què no s’hauria de tornar a la muntanya, sempre que hi hagi serveis –ensenyament i sanitat– i banda ampla? Les carreteres més o menys ja hi són. A França i a Suïssa això està molt més experimentat que no pas aquí.

En aquest escenari de crisis diverses que viu l’Estat, quin paper pot jugar-hi el paisatge?
El paisatge és el territori amb la dimensió cultural. És un lloc de reunió molt oportú perquè hi hagi una verdadera governança, i no pas un lloc on es fan les coses de dalt a baix i després es posen els documents a disposició de la població perquè hi faci al·legacions.