Una primera consideració: Catalunya és un país de boscos sense saber-ho. Com en qualsevol matèria, quan generalitzem desenfoquem, això pot passar quan parlem de boscos en genèric. De boscos n’hi ha de moltes menes. De manera global, a la Mediterrània, el bosc pot ser la forma madura d’un paisatge. Si sols actuen les forces inductores de caràcter biofísic, una paisatge esdevé bosc.

Una altra consideració és que mentre els boscos dels països en vies de desenvolupament disminueixen, a Europa estan en expansió. A Catalunya, a principis del segle passat, els boscos ocupaven el 10% del territori, actualment la superfície boscosa és de més del 40%, i la superfície forestal supera el 60% del territori. Els boscos catalans s’incrementen anualment, incorporant a l’estoc uns 30 milions de nous arbres, molts dels quals per competència amb els arbres adults no es consoliden. A Catalunya, el total d’arbres és d’aproximadament 800 milions: la comunitat autònoma amb més arbres de l’Estat.

La mitjana superficial dels boscos de Catalunya, està per damunt de les mitjanes d’Espanya, d’Europa, així com també dels Estats Units, tot i que en alguns cercles hi ha la idea que Catalunya, anualment perd superfície forestal. La causa principal d’aquest augment dels boscos tant en superfície comen quantitat de fusta dreta, correspon al fet que l’apropiació humana dels recursos forestals ha canviat en les darreres dècades. Durant segles havien estat de cinc tones de consumde bosc (fusta, llenya, carbó, mobiliari...) per ciutadà adult.

Una apropiació que va frenar amb la substitució dels recursos forestals pel consum dels hidrocarburs. Un canvi que tindria efectes notoris, en general, en els models productius, en la mobilitat , en la demografia, etcètera. En produir-se un abandó progressiu de les activitats forestals, per resiliència els boscos s’expandeixen. Cada família pagesa o ramadera que abandona els seu territori productiu genera indirectament un canvi en el paisatge, en poc temps els espais oberts són substituïts per una expansiva massa forestal.

La dinàmica dels boscos expressa no tan sols història natural, també història social. La fesomia biofísica del territori és una expressió híbrida dels dos processos, fenomen que explica la persistència de boscos densos en àrees de muntanya, no per raons estrictament ecològiques, sinó per la dificultat extractiva. Aquest procés és un exemple de com per entendre la dinàmica dels paisatges en general i dels boscos en particular no es pot obviar la dimensió social.

Constatat que els boscos a Catalunya estan en expansió, cal remarcar alguns problemes de clara significança social. Cada any, hi ha un increment de producció primària en forma de biomassa acumulada, que, tot i considerant que el foc de bosc és una característica de la mediterraneïtat, es pot afirmar que aquesta acumulació de combustible contribueix a engrandir el que és considerat comel principal problema ambiental del país: els incendis forestals, amb pèrdua de vides humanes, i importants afectacions en béns immobles i instal·lacions del sector primari, així como en urbanitzacions. Enfront d’aquesta realitat, la ciutadania reclama claredat en l’administració i gestió dels boscos.

Com deia el mestre Margalef, si la informació és bona, aquesta multiplica la capacitat de valorar; si és dolenta, com a mínim resta. En aquesta línia caldria superar alguns tòpics relatius als boscos. Es pot parlar de dos corrents amb difícils punts d’encontre: un que veu en la intocabilitat dels boscos l’ideal, situant el wilderness com a expressió màxima de model de conservació. De l’altra la visió productivista, que veu en els boscos una dimensió extractiva estricta. Entre les dues posicions hi ha una gamma de grisos intermitjos.

Caldria superar la binaritat, aquesta és una tendència humana que inexorablement porta a l’enroc de posicions, sense dubte, la menys intel·ligent de les alternatives. Convé no oblidar que estem en una context de crisi ambiental sense precedents històrics coneguts, com indica l’ecòleg Wellamy, enfront aquesta crisi, ni els polítics, gestors i estudiosos, no podem estar tocant el violí mentre s’està cremant el bosc, en el doble sentit: de constatació i de metàfora.

Els ponts per a la superació de la binaritat apuntada es poden trobar en la línia d’aplicar coneixement, no tan sols l’estrictament acadèmic, també escoltant les parts implicades en la gestió i en la cultura forestal, i cercant fórmules innovadores, que ajudin a superar atavismes conceptuals que llasten els avenços cap a alternatives sorgides de les formulacions i recerques més avançades, com les noves modalitats d’economia circular i de bioeconomia, noves fórmules estratègiques, que han de contribuir a reduir la dependència amb els combustibles fòssils. Les contribucions in crescendo de les nanociències, cas de la química verda. Sense renunciar als valors de la biodiversitat, com un indicador de la qualitat ambiental del país.