Joan Nogué Font, nascut el 1958 als Hostalets d'en Bas (la Vall d'en Bas), és geògraf i professor de la UdG. Va projectar l'Observatori del Paisatge i el dirigeix des de la seva creació.

Considera que s'han complert, els objectius marcats per aquests deu anys?

S'ha fet molt més del que imaginàvem. El que passa és que, en alguns temes, ens hauria agradat anar més ràpid, poder accelerar alguns processos.

Quins?

Tot el que és la sensibilització, la conscienciació ciutadana, el canvi de mentalitat, la formació. Potser vam ser una mica ingenus. Això exigeix més temps, és un treball de base, de dia a dia, d'anar canviant la manera de pensar i treballar. Per contra, en temes internacionals els resultats s'han disparat. La dimensió internacional que ha agafat l'observatori és molt gran, molt més del previst.

Diria que les administracions els fan cas?

Nosaltres som un òrgan consultiu i científic. Estudiem l'evolució dels paisatges de Catalunya, fem propostes d'ordenació, gestió i millora, a través d'instruments com els catàlegs de paisatge; estem pendents del que es fa al món i intentem aplicar-ne alguns vessants formatius, legislatius... En el que seria anar posant les bases d'una política de paisatge, sí que ens fan cas. El que passa és que nosaltres no tenim atribucions, ni hi hem entrat mai, sobre l'avaluació d'impactes concrets de determinades infraestructures, això s'escapa del nostre àmbit. Hauríem de tenir un gabinet d'estudis exprés. És inimaginable per una qüestió de recursos, senzillament.

Va arribar tard, l'observatori?

La llei del paisatge és del 2005 i al 2000 s'havia aprovat el conveni europeu, que va marcar un canvi. Llàstima que una i altre no haguessin arribat deu o quinze anys abans. No sé si s'hauria aturat aquella bogeria constructiva i d'especulació del sòl –que havia impulsat la llei dol sòl d'Aznar– no sé si ho hauríem parat, però sí que hauríem estat un mur més de contenció. Sobretot, si haguéssim pogut canviar mentalitats.

Això de les mentalitats seria un treball per a les escoles.

Efectivament. Per això tenim programes per als centres d'ensenyament. Com dius, un pilar fonamental és l'educació, i no canviarem mentalitats si no treballem des de la base. També cal una bona formació dels tècnics de les administracions.

Quin és el principal dèficit que tenim en la nostra relació amb l'entorn?

És un dèficit de consciència, de formació cultural. Com més culte és un país, millor sol tractar els seus paisatges. És a dir, una ciutadania culta, democràtica, amb una administració molt transparent, molt controlada i participada per la ciutadania, té tendència a gestionar els paisatges d'una manera respectuosa. I no els calen lleis. En aquests llocs (Escòcia, Anglaterra, Suïssa, Noruega) el paisatge és entès com un patrimoni, com una cosa teva, un valor identitari que has de tractar amb cura, com es tracta la llengua o el patrimoni arquitectònic. [Ramon Estéban (Olot), El Punt Avui 25 de gener de 2015, p. 47]