El proppassat dissabte 25 d'octubre de 2014 al voltant d’una quarantena de socis/es de la Societat Catalana de Geografia van trobar-se puntualment a les 8:30 h., a la Pl. Universitat de Barcelona per agafar l’autocar i anar en direcció a Fogars de Montclús. L’objectiu principal del dia consistia a visitar el Parc Natural de Montseny (PNM) i reflexionar sobre la gestió dels espais naturals protegits i el seu patrimoni.

De seguida vam poder constatar que la ruta matinal a peu pel Sot de l’Infern, escollida per Lluís López, guarda del Parc Natural i geògraf, ens abocava a un dels principals conflictes de gestió del parc: l’afluència massiva de visitants. Val a dir que de seguida ens vam convertir en part del conflicte, tant a l’aparcament -un autocar de més- com en la ruta, perquè érem un grup nombrós. Per tant, les reflexions a peu d’itinerari senyalitzat van ser, a més d’oportunes, fortament viscudes. La tardor al Montseny no havia entrat encara amb tota la fortalesa que ho acostuma a fer però el reclam de les castanyes just abans de Tots Sants ens va fer sentir com si estiguéssim a la “Rambla”. I per tant, malgrat no ser propietaris, vam poder evidenciar la pressió a què se sotmeten els 1.200 propietaris (amb propietats de 50 a 750 ha) que conviuen en les 31.064 ha del Parc. El primer entrebanc provocat pel pas de la gent va ser l’erosió del camí, just per on anàvem la setmana anterior hi havien transitat 3.000 excursionistes de dues marxes diferents, més un munt d’escoles fent “educació ambiental”.

De seguida ens vam trobar amb uns dels protagonistes que més busquen les escoles: el castanyer (Castanea sativa). De castanyers -ens va explicar Lluís López- n’hi ha de dues menes: els de fruit i els de fusta. Tant un com l’altre necessiten gestió per tal que siguin rendibles des d’un punt de vista econòmic. Ara, a l’abandonament de les finques, s’hi ha d’afegir la mort per xancra, un fong (Cryphonectria parasitica) que penetra a l’arbre a través de ferides i n’esquerda l’escorça impedint la circulació de la saba fins a la mort. En aquest punt, aprofitant un exemplar de castanyer que Lluís López es va atrevir a dir que devia rondar els 500 anys, en Josep Ma. Panareda va explicar-nos les diferents vides dins d’un arbre. En aquest sentit, el castanyer, és molt bo per a tota mena de vides i per això, des d’un punt de vista biològic és fantàstic. Tot i que com tots els mons aquest també acusa la globalització i aquest estiu passat una vespa procedent de la Xina l’ha afectat perquè hi cria exclusivament fent malbé les seves fulles i branquillons tendres i posant en risc la migrada producció de castanyes. Fet que demostra com la gestió d’aquests espais és tremendament sensible, variable i està contínuament exposada al risc. Valorar els castanyers sense tenir en compte que són conseqüència d’altres moments històrics de gestió seria un error, però tractar els castanyers i el que representen sense considerar-los com una part més d’un món global tampoc no tindria sentit.

L’itinerari va continuar i de seguida vam percebre el record d’un ús molt actiu fins l’arribada de la bombona de butà, ara pràcticament desaparegut: el carboneig.

Passejar pel Montseny sense tenir ben presents els carboners és impossible. Pel camí, algunes places carboneres abandonades amagades de la major part de les mirades, menen fins a una

mal anomenada cabana de carboner que ens va servir per tractar el tema. La gestió directa del bosc practicada pels carboners n’ha condicionat les formacions, fins i tot havien rebut l’ordre d’arrencar les soques de roure. I per això, alguns dels alzinars actuals podrien estar sobrerepresentats, en un territori en el qual hi hauria d’haver molt més bosc mixt de faig i d’avet.

Al llarg del matí també va sorgir el tema de l’abandonament dels conreus de patates a mitjan segle XX, que al Montseny va ser substituït per plantacions d’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii). Ara, uns cinquanta anys després, alguns d’aquests rodals s’han tallat davant la sorpresa de molta gent i generant conflictes provocats pels canvis d’usos i costums.

Arran de torrent i just abans d’acabar la matinal i encaminar-nos al dinar, es va poder discutir sobre l’aigua i el seu consum. Fins a quin punt les captacions directes d’aigua de les empreses embotelladores del Montseny assequen les fonts i en condicionen la vegetació de ribera. Vam poder observar la manca de verns, que no poden viure en condicions si no tenen aigua corrent i com llavors és molt més fàcil que hi creixin els freixes.

Al migdia, mentre esperàvem el dinar, vam poder conversar amb el propietari del restaurant Can Patolla (Salvador Vilà), qui també fou regidor i alcalde de Fogars de Monclús. L’interès estava a saber si es pot comptabilitzar l’activitat del sector primari amb d’altres iniciatives vinculades al turisme i quina era la relació amb el PNM. La conclusió principal va ser que la gestió no és gens fàcil i que la complexitat territorial del Montseny i els òrgans de govern que hi intervenen hi afegeixen molta dificultat.  seguir >>>