El passat 30 d’octubre, en un acte coorganitzat per Icaria editorial, la Societat Catalana de Geografia i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va tenir lloc, als locals de la darrera entitat citada, la conferència del professor Franco Farinelli amb motiu de la presentació del llibre de Bernat Lladó Franco Farinelli. Del mapa al laberinto. En aquest cas el cinquè volum de la col·lecció "Espacios críticos" s’ha centrat en la figura del geògraf italià, professor de la Università di Bologna, director del Departament de Filosofia i comunicació de la mateixa universitat i president de l’Associazione dei Geografi Italiani.

Introduït per Núria Benach, l’autor del llibre, Bernat Lladó, presentà l’autor com un geògraf crític i radical, amb un discurs original i transversal. Una geografia crítica i radical en dos sentits ben diferents al que tradicionalment s’ha entès en el context de la geografia. Crítica, en primer lloc, per la influència en el seu pensament de la tradició kantiana i tardo-il·lustrada, la crítica burgesa alemanya del segle XIX i la teoria crítica de l’escola de Frankfurt, necessària per entendre un dels conceptes clau en la obra de Farinelli: la crítica a la raó cartogràfica i al mapa com a dispositiu que produeix pensament. En segon lloc, una geografia radical, en el sentit d’anar a l’arrel i als orígens dels conceptes, paraules i discursos que utilitzem, com mostra l’interès de Farinelli per l’etimologia de les paraules.

La conferència de Farinelli, sota el títol de La fine del Nuovo Mondo e l’inizio del nostro: il ritorno della geografia, es va centrar a reflexionar sobre la Modernitat i la necessitat de reinventar nous models de pensament radical per a poder comprendre el reptes actuals de la globalització, tot destacant el paper que hi juga la geografia. El relat s’inicià prenent com a punt de partida dos esdeveniments històrics: la descoberta d’Amèrica

 
 
 
La fotografia de la il·lustració és d'Eduard Coll (CCCB).

i l’aparició de la perspectiva renaixentista, descrivint el moment en el qual Occident veu per primera vegada terra americana -i que es mostra, per a Cristòfor Colom, com un punt lluminós en la foscor- i relacionant-lo amb el punt de fuga, element característic d’una nova manera de mirar l’espai que apareix al segle XV a Florència, la perspectiva. El Pòrtic dels Innocents, obra de Brunelleschi, va servir de fil conductor a Farinelli per a presentar les característiques de la Modernitat i d’aquest nou model espacial, que trenca amb la concepció geogràfica clàssica euclidiana i veu néixer un nou subjecte modern. Amb aquest model apareix també una nova manera d’organitzar el territori a través dels nous estats moderns, que segueix les propietats geomètriques i espacials de la perspectiva: la continuïtat, l’homogeneïtat i la isotropia. Com a exemple d’aquesta última característica va explicar l’origen de la capitalitat de Madrid, localització que Felip II escull per trobar-se al centre geomètric de l’Estat.

Aquest nou model espacial, relacionat al mateix temps amb el model d’explicació científica (causa-interval-efecte), separa per primera vegada el subjecte i l’objecte mitjançant un interval o distància, que pot mesurar-se amb precisió i que força a l’observador a decidir per primera vegada si creu el que li diu el seu cos o el que veuen els seus ulls. Això crea una crisi en el subjecte modern i al mateix temps configura la manera de veure el món, representar-lo i construir-lo característica del pensament occidental. Una de les condicions necessàries per a aquesta nova manera de veure l’espai és la immobilitat del subjecte. I per a Farinelli aquesta és una de les paradoxes sobre les quals s’ha construït la Modernitat, els estats territorials moderns o, per exemple, la cadena de muntatge, tot i que les condicions de la vida cultural i social pressuposin el moviment. Aquest seria el

motiu, per a Farinelli, que no existeixi cap estat al món que disposi d’una política capaç d’afrontar el fenomen migratori d’una manera decent.

A la darrera part de la conferència Farinelli va presentar els reptes que ens suposa entendre la globalització, a causa que fem servir un model d’explicació que ja no és útil. En els processos econòmics i socials actuals els paràmetres que han servit per a comprendre el món modern ja no existeixen, l’espai i el temps han donat pas a processos simultanis on l’important és la velocitat i les xarxes. El problema és que, sense espai ni temps, el model espacial modern (subjecte, interval, objecte), el model científic i la raó cartogràfica entren en crisi. Per a Farinelli tot el coneixement occidental prové d’aquest procés d’abstracció mitjançant el qual la geografia, com a coneixement arquetípic, comença a representar sobre el pla de dos dimensions el globus terrestre, tot invertint el signe cartogràfic: el món passa a ser una còpia del mapa, que precedeix al territori. Aquesta raó cartogràfica comença amb Anaximandre al segle VI aC, quan comet el “pecat” que ha caracteritzat des de llavors la nostra cultura occidental: atrevir-se a dibuixar la Terra sobre una taula, reduint el procés vital i en moviment de la natura, tal i com l’entenien els grecs, a un esquema estàtic. En aquest sentit Colom esdevé un exemple paradigmàtic de modernitat, en haver fet que la realitat -el món com a esfera i no com a una superfície plana, s’adaptés al model i no al revés.

Farinelli va finalitzar la seva conferència amb una crida per a realitzar una crítica a la raó cartogràfica que reinventi models i conceptes que superin l’actual. La única manera de comprendre el món actual i poder explicar els canvis profunds que suposa la globalització és a través d’un pensament radical, perquè els propis problemes actuals són radicals i no es poden explicar a través dels esquemes i models existents. Calen doncs nous models que superin les limitacions imposades per la representació cartogràfica que siguin capaços d’incorporar nous punts de vista. Aquesta és una tasca on una nova geografia crítica i radical hi té molt a dir. [Núria Font]