El passat 28 de febrer, a la Sala Nicolau d’Olwer, el Dr. Jorge Olcina Cantos, de la Universitat d’Alacant, va desenvolupar la seva dissertació sobre riscos climàtics: Riesgos climáticos y cambio climático en el litoral mediterráneo español: un escenario de incertidumbres. I és que aquesta regió és un escenari pilot com a territori de risc a causa d’una planificació deficient, que s’agreujarà amb els escenaris futurs d’escalfament global i canvi climàtic.

És convenient recordar que el clima mediterrani és tranquil i agradable, però amb freqüència ocorren fenòmens extrems de considerable magnitud.

La preocupació pel risc per part de la societat apareix per la necessitat d’aquesta de viure amb seguretat, però l’espai geogràfic en el qual s’estableix deixa de ser confortable en determinats moments. Alguns sectors econòmics són especialment sensibles al canvi climàtic, com el turisme, que és la principal activitat econòmica d’aquest espai, cosa que fa que es generi un interès mediàtic que va augmentant. Com a exemple, es preveu que augmenti el nombre de dies amb temperatura desagradable per excés de calor, per tant s’han de dirigir les actuacions futures considerant aquestes realitats.

Així, en un context ideològic global on interfereixen diferents vectors directors es tendeix cap al concepte del desenvolupament sostenible, però aquesta idea es troba en conflicte amb les idees de la societat del risc en la qual ens trobem immersos. D’aquesta manera, l’espai geogràfic es transforma en espai de risc perquè no s’ha respectat el funcionament de la natura.

Els riscos ambientals són llavors objecte d’estudi per diversos motius:

• perquè la llei ho demana,
• perquè existeix una demanda social,
• perquè l’anàlisi del risc és eminentment geogràfica,
• perquè els individus han d’estar formats per treballar en aquestos temes i
• perquè les competències en matèria de riscos ambientals són àmplies.

D’aquesta manera apareixen territoris del canvi global, espais geogràfics sotmesos a canvis, on es creen territoris de risc que són escenaris dels efectes del canvi climàtic.

Aquesta realitat ha de ser incorporada a la planificació territorial, ja que són les polítiques territorials les que menys s’han adaptat a aquesta nova realitat. És per això que no es pot deixar de valorar la component humana i social del risc, no l’eminentment física, intentant passar de la mitigació del perill a reduir l’exposició i la vulnerabilitat.

Pel que fa als processos d’ordenació, no es pot negar que es tracta d’un procés complex, i ocorre que les actuacions locals vénen dirigides per legislacions d’instàncies superiors, des d’Europa (amb la Estratègia Territorial Europea) fins a les comunitats autònomes. Des d’Europa se sol·licita ja un estudi del risc abans qualsevol actuació territorial. A l’Estat espanyol, la realitat passa a ser competència de les autonomies, que en molts casos han donat peu a plans municipals d’ordenació urbana que porten vigents molts anys, previs a les darreres lleis del sòl estatals i europees, fet que provoca que sigui freqüent trobar societats exposades a riscos que abans no estaven regulats i ara sí.

En definitiva, els estudis del medi físic han de portar-se a terme de manera més exhaustiva i dedicada. La nova realitat tendeix cap a l’elaboració de mapes del risc i propostes d’ordenació territorial acords a aquests estudis, fets que ja s’estan donant en alguns estats europeus, als Estats Units i al Japó. [Oliver Meseguer]