Un examen minuciós del senyor Iglésies permet d’observar com malgrat que el Barcelonès ha sofert un increment de densitat de població equivalent a 44 vegades, fins l’any 1950, en canvi el Pallars Sobirà sols ha doblat aproximadament la xifra de l’any 1553. Naturalment, aquests valors es presten a moltes reflexions de caire geogràfic i sociològic, però les causes estan en la ment de tothom per a què ara hàgim d’insistir-hi.

Molt útil és l’examen del pes de les principals poblacions existents el segle XVI, en relació al conjunt. Barcelona era ja i de bon tros la principal concentració urbana de l’època, perquè tenia 6.400 llars, mentre que Girona en tenia 1.328 l’any 1553 i 1.023 en 1515. Lleida i el seu terme en tenien 1.184 en 1515, gairebé el mateix nombre que en el còmput següent, mentre que Tortosa, que amb el seu terme n’atenyia 1.163 en 1515, davallà per sota el miler en el fogatge següent.

Per a molts serà curiós de saber que la segona ciutat del Principat era Perpinyà, tot i anar descendint en nombre [de llars], com la resta del Rosselló. De 2.963 focs que tenia l’any 1497, passà a 2.745 en 1515 i davallà fins a 1.755 en 1553. Manresa pesava menys aleshores que la ciutat episcopal de Vic, la

qual fins a mitjans del segle XIX hauria de tenir un auge extraordinari comparat amb la població de la seva època. L’any 1553, Vic tenia ja 3.070 habitants. La importància de Perpinyà en la població catalana acabà un segle més tard, quan arran el Tractat dels Pirineus, en 1659, perdérem aquells territoris del nord.

De la resta de poblacions importants de mitjans del segle XVI, podem assenyalar Tarragona, Reus i Valls, que tenien de 550 a 850 focs. Inferiors a aquesta xifra de 500, però superior a 300, que resulten de 2.500 a 1.500 habitants, apareixen en ordre descendent Cervera, Balaguer, Puigcerdà, Castelló d’Empúries, Montblanc, Ulldecona, Vilafranca del Penedès, Solsona, Manresa, Elna, la Selva, Olot amb el seu terme i Terrassa amb el seu terme.

L’evolució general de la població urbana posterior restava esbossada, però ha registrat considerables modificacions modernes, degudes a múltiples causes i interferències. [Montis, pseudònim de Salvador Llobet, amb el qual signava l'article titulat "La población de Cataluña en el siglo XVI", publicat a Destino, núm. 1068 (25.1.1958), p.18; versió catalana d’E. Bertran]