Cadiretes, al nord, fins a la plana del Montsià i les fargues de l’Arion, al sud. D’aquest sistema sintètic, però, se n’ha separat la “Plana litoral empordanesa”, la qual, ella sola, presenta sis indrets d’interès, des del cap de Creus fins al baix Ter i l’illa de Canet. Per acabar, el paper de ventafocs queda assignat a la “Depressió Central” amb quatre indrets patrimonials, tres dels quals situats relativament a prop de la ciutat de Lleida. La muntanya de sal de Cardona porta el fanalet vermell de cua.

Cada indret seleccionat és descrit mitjançant un text d’extensió moderada, contingut detallat i exposició planera. S’hi tracten els aspectes geològics, la flora i la fauna autòctones, i els efectes que s’han produït sobre el paisatge creat per aquells factors naturals a conseqüència de l’ocupació humana del territori al llarg de la seva història; també s’esmenta la protecció legal de què gaudeix cada espai i, si fa al cas, el grau de reconeixement internacional que li atorga la UNESCO. Tanmateix, com cal esperar d’una obra dirigida a un públic ampli, encuriosit per la temàtica, és clar, però sense ser-ne especialista, la il·lustració fotogràfica té un protagonisme cabdal. Certament, tant les

fotografies aèries obliqües com les fotografies panoràmiques de gran amplitud, es conjuguen prou bé amb les fotografies de detall d’animals, plantes i edificacions, de manera que, de conjunt amb els escrits explicatius de cada il·lustració, presenten un discurs gràfic molt ben avingut amb una obra d’alta divulgació. Tot sigui dit, però, que les fotografies de cascades, amb aquelles aigües lletoses fruit del retoc digital de les instantànies, són massa nombroses. Sense fugir de context, però, hem sembla molt encertada la decisió d’excloure la imatgeria de sensors remots, la qual es fa difícil pair per als lectors profans. En canvi, la interpretació cartogràfica queda curta. No n’hi ha prou amb un sol mapet per indret, amb el qual no s’aclareix ben bé si es tracta d’interpretar la situació o bé l’emplaçament del lloc. Només amb l’anàlisi de les fotografies, i sense entrar en les més que possibles extensions gràfiques dels textos, haurien permès d’afegir mapes, diagrames i esquemes -però no tant coremes-, com per picar l’ullet als lectors i orientar-los millor, encara, en la comprensió dels territoris i paisatges. És clar que això hauria precisat la incorporació d’un altre especialista a l’equip redactor de l’obra. Potser, la gerència d’ECSA trobava que ja n’hi havia massa.