Barcelona, com ara les muntanyes de Tarragona i les Terres de l’Ebre, o les comarques pirinenques del Pallars, o només per destacar la possibilitar d’enllaçar unes i altres rutes, com ara el Collsacabra i la vall d’Hostoles, o la vall de la Gavarresa, que recorre part del Lluçanès i del Moianès. Tanmateix, el plantejament quant a presentació dels recorreguts i diversitat temàtica continguda continua sent el mateix.

Ambdós llibres duen una vintena llarga de fotografies en blanc i negre, encartades de quatre en quatre, facilitades pel Servicio de Catalogación de Monumentos de la Diputació de Barcelona, on treballava Gurri, o tirades per Joan Tous, Pere Català Roca i el propi autor, entre d’altres. Algunes d’aquestes instantànies adquireixen, amb el pas dels anys, un inestimable valor documental, perquè testimonien com ha canviat la fesomia de les poblacions de Catalunya -Sant Feliu de Guíxols fa mig segle, posem per cas- o com n’eren de difícils les excursions per les atrotinades vies secundàries de casa nostra -només cal veure el Giravolt fondo de la carretera de Gavà a Begues.

Els dos llibres acaben amb un índex toponímic dels principals llocs descrits. Permeteu-me de proposar -mig en broma, mig seriosament- que comproveu si Francesc Gurri coneixia -tal com assegurava- tots els indrets de Catalunya. Penseu en quatre o cinc llocs, no gaire coneguts, però que considereu dignes d’una visita, i cerqueu-los en aquest índex alfabètic. Jo ho he provat amb la Clua, el castell de Llordà, Sant Joan Fumat, Valldarques i el dolmen de la Pedra Gentil. Hi són tots cinc. [Enric Bertran]