L’any 1966 Francesc Gurri va entrar a la Diputació de Barcelona, amb un contracte a temps parcial, amb l’encàrrec de fer el Catálogo Monumental de la Provincia de Barcelona, en col·laboració amb l’historiador Mn. Antoni Pladevall i l’escultor Emili Colom, i a les ordres de l’arquitecte Camil Pallàs. Quaranta anys després, un cop jubilat, Gurri s’autoedità aquesta petita obra on recull anècdotes d’aquell temps, al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, al Servei Cartogràfic i al Servei de Parcs Naturals i Medi Ambient de la Diputació barcelonina. En aquest organisme, arribà a fer de sotscap de servei, sent sempre un funcionari de segona, d’aquí el títol.

No és tracta, doncs, d’un llibre de memòries convencional, sinó del recull de divertides anècdotes i facècies viscudes per l’autor, en l’exercici de la seva feina professional o en la pràctica de la seva afició excursionista, que no abandonà mai al llarg de la seva vida. Gurri s’hi deixa anar amb un humor irreverent, passat pel sedàs d’una fina ironia, pròpia de les persones que frueixen dels moments divertits de la vida, malgrat les èpoques difícils que els hagi pogut tocar de viure. El seu cas s’emmarca en l’època final del franquisme i continua durant la transició, on encara pot copsar tics de l’època anterior.

Qui hagi tingut la sort de tractar personalment Francesc Gurri, ben segur que li haurà sentit explicar algunes de les anècdotes d’aquest llibret. Potser n’hi trobarà a faltar alguna, perquè aquest volum n’és només una mostra, ja que el seu anecdotari era inacabable. Són

25 històries, la majoria involuntàriament viscudes per l’autor, on arriben a aparèixer ministres franquistes i d’altres càrrecs públics que sobrevolen Catalunya amb helicòpter, sota el guiatge de Gurri, i fins i tot Lola Flores, amb qui coincideix en una concessió de premis a Madrid.

Entre les situacions més divertides, destaquem “El Senyor Batlle i el besamà,” on Gurri relata com en arribar a Santa Maria de Miralles, acompanyant Mn. Pladevall, i altres dos capellans sense sotana, en missió d’avaluar la possibilitat de restaurar el temple romànic del castell, és pres ell també per capellà i no s’escapa del petó de respecte per part de l’alcalde. I entre les facècies sorgides del caràcter sorneguer de Francesc Gurri, no podem deixar d’esmentar la composició dels goigs de Sant Rupestre Menhir, declarat patró de les sortides de camp per a la confecció de l’esmentat catàleg de monuments.

“Perquè fem força troballes / cada cop que hem de sortir, / us fem vots i presentalles / Sant Rupestre Menhir.” Aquesta és la primera estrofa d’uns goigs, escrits per Gurri, que comptaren amb col·laboracions diverses -música, orla i imatge amb paper verjurat i marques d’aigua- i que arribaren a ser cantats i beneïts al dolmen de la Pedra Gentil. No obstant el seu caire profà, aquesta composició és tinguda en compte pels gogistes, tal com assenyala amb satisfacció el propi autor. Es tracta, doncs, d’un llibre divertit que ens mostra el Francesc Gurri més entremaliat, en estat pur. [Enric Bertran]