explicar Cortès, també passa per d’altres llocs com Badalona -ciutat nadiua dels protagonistes-, Roma i el Maresme. "En l’obra, el mar hi té un protagonisme important, però secundari. Silenciós, callat i tranquil, però sempre surt."

La pau que emana de la narració té a veure amb el permanent contacte amb la naturalesa i amb la quietud d’Illingas, un solitari indret de Creta on el temps semblaria aturat si no és per la connexió amb el món a través d’Internet. En un petit hotel d’aquesta platja del migjorn cretenc, Jaume Rovira coneix en Martí Subirana, i s’estableix entre tots dos una relació que esdevé com més va més estreta. Es revelen els més íntims secrets, les seves pors més profundes, els seus sentiments a flor de pell. A Illingas, els dos amics troben la felicitat de viure a poc a poc i menjar bé, el plaer de la conversa i el silenci. En aquest sentit, estem d’acord amb qui ha dit que aquest llibre és un cant a la vida senzilla ensems que una reivindicació de la quietud.

Perquè la felicitat és a les petites coses. Perquè només quan aixequem el peu de l’accelerador que ens fa viure de pressa, som capaços d’escoltar-nos i de relacionar-nos fins arribar-nos a conèixer de veritat.

A la novel·la hi ha nombroses referències a Badalona -també lloc d’origen de l’autor- que van apareixent en la història personal dels protagonistes. Les imatges dels seus records són per a la Penya, la Rambla i el carrer de marc, el tren i l’escola ran de mar, la platja i el pont del Petroli, la fàbrica d’Anís del Mono, que constitueixen els indrets de la memòria de tots dos. No sabem si ho són, també, de Jordi Cortès. Sí que ho és, però, la platja de Illingas, perquè que L’última platja és la novel·la de qui ha observat el paisatge mediterrani de l’illa de Creta amb esguard de geògraf i ha reeixit a descriure’l amb l’estima de qui ha sabut copsar-ne l’ànima. [Enric Bertran]