La conclusió de Carles Llop, “Ruta i relat: un mètode per retrobar paisatges”, s’enfila a les golfes de l’intel·lecte i espolsa conceptes i definicions en un exercici enlluernador de pirotècnia retòrica: “L’aigua és l’element constructor del paisatge; i és sobre els paisatges passats i presents que es basteixen i bastiran els nous paisatges. Solament és quan coneixem molt bé els nostres territoris quan aquests esdevenen paisatge.” [100]

Precisament, és sobre l’evolució possible i/o desitjable dels paisatges de l’aigua a l’alta muntanya on s’aboquen la dotzena de reflexions dels participants reproduïdes en aquest àlbum o llibre de records de la ruta desplegada des del Pont de Suert fins a la Seu

d’Urgell. Com encertadament assenyala Arcadi Castilló al pròleg, és l’aportació crucial del llibre: “l’anàlisi d’aquests paisatges ha propiciat un exercici de reflexió sobre el futur d’aquest recurs en un medi on s’intueix una progressiva intensificació del seu aprofitament en diversos àmbits: en les processos d’urbanització en primer lloc i, de forma substantiva, en les activitats turístico-esportives, com la neu i el golf, en els nous regadius i les noves activitats industrials; un conjunt d’activitats que li confereixen un valor estratègic de primer ordre, tant en l’escenari pirinenc, com en els territoris metropolitans amb els quals està directament vinculat el Pirineu.” [47] [Pau Alegre, setembre de 2010]