econòmiques, s’ocupa de la ramaderia transhumant al Montsant i de l’agricultura mediterrània tradicional dels pobles que envolten el massís, amb una especial atenció al conreu de la vinya, del qual destaca la introducció de tècniques franceses pels cartoixans d’Escaladei i el gran impacte de la fil·loxera. També es tracta de l’aprofitament forestal que arribà a deixar el massís desproveït d’arbres, de la presència de molins d’oli, fariners i paperers, de fàbriques de sabó i d’aiguardent, de petites mines de coure i de plom, de la caça i la pesca... Finalment, en el darrer punt d’aquest apartat, l’autor ens parla de la muntanya com a escenari de conflictes i lloc de refugi. Rememora històries de bandolers, com el Valent del Monsant, i de guerrillers com el Carrasclet o els maquis de la postguerra espanyola.

Pel que fa a les actuacions humanes més recents, s’ocupa dels embassaments de la Vilella i Margalef, construïts a finals del segle passat, de la degradació del paisatge com a resultat de l’abandonament de camps marginals i del consegüent augment del risc d’incendi, dels projectes d’instal·lació de parcs eòlics (ara incompatibles amb la catalogació del massís com a espai natural dins el PEIN), de les noves possibilitats de desenvolupament econòmic que obren el turisme rural o cultural, els esports d’aventura

i l’embranzida dels vins emparats per la DO Priorat. Aquesta diversificació de les activitats ha de ser un procés sostenible que miri de mantenir uns usos tradicionals ensems que es promouen noves alternatives. En aquest sentit, l’autor defensa la figura del Parc Natural de la Serra del Montsant perquè permet “la preservació dels valors naturals de l’espai, la divulgació d’aquests valors com un atractiu afegit que estimuli a la zona un turisme respectuós, el foment de l’aprofitament sostenible -ja sigui agrícola, forestal, ramader, cinegètic, turístic o recreatiu- dels recursos naturals i del patrimoni històric i arqueològic i, finalment, l’afavoriment de la diversificació de les economies familiars agràries, mitjançant la promoció dels productes agraris i artesanals de la zona i de l’activitat turística ordenada.” (p. 30-31)

Aquest llibret de Sergi Cuadrado acaba abans de la declaració del Montsant com a parc natural en 2002, perquè és el resultat d’una conferència dictada l’any anterior. S’han escolat ja deu anys des d’aleshores i si n’han passat de coses! Estem segurs que l’autor hi podria afegir quelcom més, perquè la voluntat d’atraure un esguard que massa sovint s’adreça al nord, al Pirineu, cap aquestes muntanyes meridionals manté tota la seva actualitat. [Enric Bertran, juny de 2010]