L’illa de Mallorca la descobriren ara fa només quatre mil·lennis uns agosarats navegants mediterranis. I, encara, calgué que ocupassin les altres illes de l’arxipèlag, alguna de les quals, com Menorca, gairebé no es veia des de lluny. Les Illes, ara el segle XXI, s’haurien de redescobrir entre si i els «altres catalans» farien bé si, renunciant a tòpics i simplismes, maldassin «dissimuladament» per tornar a conquerir-les... Si tenim en compte que el 43% dels baleàrics actuals són immigrants – el 38% no catalànics –, aniria bé que descobrissin el país que els ha acollit i que el 57% autòcton el redescobrís, que bona falta li fa.

Us escriu això un vell geògraf mallorquí – vull dir un home provecte que encara fa de geògraf – que de molts anys ençà viu lluny de les Illes, però hi torna sovint. La distància atorga perspectiva i discerniment: no us ha de sobtar, de vegades, el meu to entranyablement crític. A l’hora de fer la triadella temàtica, m’he imposat un cert equilibri territorial a fi de dedicar, més o menys, el mateix espai al conjunt i a cadascuna de les tres unitats insulars. Tanmateix, les curolles, les tirades, les afeccions – sense voler i tot – afloren. Així trobareu un tema amb què vaig fer les primeres armes, els prats i les albuferes; una altra antiga preferència, els molins de vent per a treure aigua. Si de les cales – un exquisit centre d’interès geogràfic – vaig escriure ja fa vint anys, de la Serra amb prou feines n’havia manifestat més que l’encís. Tenc encara

a la ment la imatge nocturna – anys 1940 – de quan s’encenien els puntets vermells de les sitges de carbó i ho contemplàvem des de Ciutat. Un immens i salvatge escriptor, Miquel Bauçà, suara traspassat, detalla com a preludi de la seva Obra poètica (1987), la seva «llar edificada per l’avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d’una pedrera d’allí a la vora» i que «ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga». Vet aquí marès i pedra seca, dos objectius ben concrets de la meva curiositat geogràfica.

Molts d’aquests temes entranyables són poc advertits pels curiosos i passavolants. O, sovint, no acaben d’entendre’ls. El ventall geogràfic és ampli i m’he mogut entre la geomorfologia – les formes i la gènesi del paisatge físic –, que al cap i la fi és 1a meva dedicació «oficial», i l’antropologia cultural que em varen encomanar fa més de mig segle les lectures de Jean Brunhes. Per això trobareu al·lusions al litoral, al rocam calcari, als barrancs, a les cales, per una banda; i al poblament, als habitatges, a la construcció, a la divisió del terrer, al regadiu..., per l’altra. Sempre cercant l’entrellat geogràfic, sovint complex, d’interferències i concauses. I maldant per pouar, per descobrir no només les causes físiques sinó l’esperit que vivifica l’agre de la terra. Salvar – almenys amb la lletra impresa – una part del patrimoni rural, cada dia més decandit, no és l’última aspiració d’aquestes pàgines.

[V.M. Rosselló; Sineu, 3 d’agost de 2005]