La demògrafa Anna Cabré i el secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Joan Coscubiela, assagen una conversa ben animada, sovint polèmica, sobre aspectes diversos de l’actualitat social catalana. No n’hi ha cap que pugui deixar-nos indiferents. De prop o de lluny, tots ens afecten. A més a més, la qualitat i la quantitat d’informació i documentació de la qual disposen els conversadors els permet situar-se com a analistes privilegiats de cadascun:

La singularitat comunicativa del llibre excusa passar revista de les propostes i les conclusions de cada tema. No és ni una tesi doctoral ni un aplec d’articles científics. De tota manera, voldria deixar constància de la nova hipòtesi de Cabré en relació amb la precocitat de la baixa de la natalitat catalana. M’ha arribat a l’ànima: “durant tot el segle XIX, hi va haver l’amenaça que ens implantessin un codi civil espanyol, igual per a tothom, que obligués a repartir les terres en parts iguals. (...) Penso que varen fer com al sud de França quan Napoleó els va obligar a

suprimir els hereus: varen començar a tenir un fill únic perquè això sí que no els ho podien prohibir. Així no estaven obligats a descapitalitzar.” [27-28] Temes d’herències que, sense ser el fil conductor de la conversa, es reiteren en nombrosos passatges del llibre.

El lector no ha de tenir cap mena de recel sobre la versemblança del col•loqui. Algunes expressions són definitòries. Com quan en plena discussió sobre la diferència de tractament fiscal que reben els patrimonis, l’Anna Cabré salta amb un “ara ens barallarem! No sé per què aquest tema de l’herència i del patrimoni continua essent la línia divisòria entre dretes i esquerres.” [100] La sang, però, no va arribar al riu. Ni de bon tros. A voltes, el diàleg és tan distès que ve a ser un tafaneig com, posem per cas, el dels anants i vinents de l’Anna Cabré des de Gelida fins a la font de la Saborida, a tocar de la creu de l’Aragall, cap als anys cinquanta, o bé l’evocació de l’ambient de la Barceloneta i de l’institut Menéndez i Pelayo durant els anys seixanta per Coscubiela. Uns contrapunts entre melangiosos i poètics que ajuden decisivament a devorar el llibre.

De tant en tant, el periodista Josep Ma. Ureta burxa a banda i banda a fi i efecte d’evitar el marciment del debat o bé, el més sovint, hi posa cullerada per a reconduir-lo. I perquè no hi hagi dubtes sobre la immediatesa temporal del mostrari dels temes tractats, l’editor remarca que “la revisió final del text es va fer l’abril de 2002” a la pàgina de crèdits.

De tot plegat en resulta un llibre tan simpàtic com seriós (oi que no cal deixar de ser una cosa per a ser l’altre?), divertit sense enfarfecs i, sobretot, de bon llegir.
[pau alegre]