El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l’únic que vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí dia també a ”espanyolitzar” l’ensenyament. Té un exemple clar on inspirar-se. Al nord, l’Estat francès ja s’ha cuidat fa molt temps d’introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant on tot el que surti de la identitat central francesa està considerat fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa que cal ”canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un mapa (l’annex, que publicava el manual de geografia de l’editorial Nathan de París) que va estar en vigor des del 2008 fins al curs passat a les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a alumnes de 17 anys, que ”ho han de memoritzar per obtenir el diploma i l’entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per primera vegada”, apunta.

No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n’hi ha prou veient-ne l’encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. 0 sigui, riscos de contestació identitària, o d’aïllacionisme, segons com es tradueixi. S’observen, això sí, petites diferencies de tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els casos català i basc el perill ve de l’altre cantó de la frontera i contamina el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s’arriben a sobrepassar límits estatals, tot i que s’hi podrien trobar perfectament influències de la vall italiana d’Aosta o de la regió alemanya de Baden-Wurttemberg. ”Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta Becat. ”És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: ”Promouen una increïble intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i l’animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor...

La reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni Paris ni Madrid han tingut mai una voluntat real d’entendre la situació catalana, i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la. Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais transfronterers, avui simplement inexistents. ”Els estats francès i espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté l’expert. Una incapacitat que, tot i que admet que ”l’efecte frontera costarà molt d’atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en què les rígides ratlles històriques a Europa s’esborren per a la gent i les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s’han fet als Alps. ”Mai han tingut cap interès de millorar les relacions entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració històrica irresolta: el corredor mediterrani.

A França, sempre s’han prioritzat més les connexions cap al nord i l’est que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és ”angoixant”, ja que està ”doblement marginada”: políticament i geogràfica. Per això entén els ”esforços” per connectar la ciutat a Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat, ”perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb “un potencial ”tan increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.

Becat, de fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: ”Passi el que passi, ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans, perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o Irlanda, és com un país nordeuropeu”, apunta. I amb la posada en marxa de l’alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí, per a la primavera vinent, ”Barcelona ja no serà perifèrica sinó que quedarà a prop del cor, de l’Europa activa”. I és que, s’hi posin com s’hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes. [Òscar Oliva, El Punt Avui, 3 de novembre de 2012, p. 9]