La conferència de clausura del curs 2011-12 de la Societat Catalana de Geografia va ser pronunciada pel Dr. Enric Tello, professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el proppassat dia 19 de juny. El títol mateix, La transformació històrica del paisatge entre l'economia i ecologia: Podem posar a prova la hipòtesi de Margalef?, no podia ser més suggeridor d’una dissertació rica en continguts contundents, però també, de tota mena de matisacions. Així va ser. El conferenciant va exposar els reptes davant dels quals es troba avui el paisatge entès com a natura transformada per l’acció humana i expressió territorial del metabolisme social. Una natura devastada durant el segle vint per la preeminència del model de creixement econòmic per sobre de qualsevol altra alternativa d’explotació. Per bé que hi hagi indicis d’un canvi de perspectiva, com poden ser les directives europees referides a la gestió de l’aigua i dels usos del sòl, la imminència del peak oil és, a parer del conferenciant, el veritable trencacolls de les polítiques agràries actuals fonamentades en l’aplicació massiva d’energies fòssils al territori.

En sengles mapes de Catalunya, Tello va mostrar la contraposició entre les àrees urbanes i industrials, d’una banda, i les agroforestals, d’altra. Podia ben bé semblar que les àrees d’espais naturals protegits (parcs, espais naturals, etc.) podrien garantir l’equilibri i la sostenibilitat entre ambdues entitats paisatgístiques, a manera de rovell d’ou de les forestals. Però no és així. Les polítiques de conservació són limitades i se suporten, el més sovint, sobre creences errònies, en especial la de no situar els humans al cor de la dinàmica del territori, com si en fossin protagonistes externs. Amb això, el conferenciant va insistir en la necessitat d’aplicar polítiques de conservació integrals de la dinàmica del territori i no pas, i únicament, singulars per a determinats estats (com poden ser els mateixos parcs i espais naturals), amb unes pautes ben definides i recolzades en l’ecologia del paisatge, de manera que la seva matriu sigui en relació amb les tessel·les territorials, ben enllaçades pels corresponents corredors del paisatge.

Enllestida la introducció més general i contextual de la dissertació, el professor Tello va passar a explicar les quatre parts en les quals l’havia ordenat: una introducció més específica, la hipòtesi de Ramon Margalef, unes propostes metodològiques per a la seva verificació i les conclusions.

La fotografia del conferenciant és d'E. Bertran (SCG).

Tot amb tot, el conferenciant considerava la recerca endegada amb el seu equip de treball com la cerca de la baula perduda de la cadena sistèmica entre energia i territori, és a dir, de la mesura de la eficiència energètica del paisatge com a objecte d’estudi. En aquesta direcció, l’índex de l’estructura ecopaisatgística de capacitat d’acollida d’espècies va ser contraposada, o contrastada, amb la capacitat d’interconnexió i connectivitat de l’espai. Això va obligar a un exercici cartogràfic força notable amb el suport de les tècniques pròpies dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i de les bases temàtiques territorials avui a l’abast dels investigadors. És clar, en el context d’estudi que relaciona la matriu ecològica amb el tessel·lament i la connectivitat del territori, els SIG hi van com l’anell al dit. Els primers programaris d’aquest gènere, de les acaballes dels anys setanta del segle vint, van ser concebuts, precisament, per a gestionar models de capacitat, vulnerabilitat i impacte en l’estela de la matriu ecològica de Leopold i en la perspectiva de la planificació territorial, uns objectius que no han canviat pas gaire quaranta anys després. Però Tello no s’hi va pas abonar en els SIG.

Allò que convenia mostrar a l’audiència en base als mapes elaborats era la dependència de la qualitat ecològica de la matriu territorial de les zones agroforestals, i no pas la dels espais naturals protegits, perquè la desprotecció total de l’àmbit de contacte entre les zones agràries i les zones forestals posa en perill la conservació de la biodiversitat en el territori. És aleshores quan entra en escena la hipòtesi de Margalef. El gran ecòleg proposava que l’organització de l’espai agroforestal tradicional era la més eficient possible malgrat l’escassetat d’energia que els pagesos podien mobilitzar. La gran diversitat de paisatges -fins i tot bonics, reblava Margalef- que això comportava, eren la garantia d’una biodiversitat molt positiva. La industrialització del camp, amplificada a partir de mitjans segle vint, ha introduït una uniformització molt perniciosa del paisatge.

L’equip de treball multidisciplinari en el qual participa el professor Tello tracta, al capdavall, de provar aquesta hipòtesi amb el concurs i el creuament, com ja hem avançat ratlles amunt, de metodologies d’anàlisi diverses, entre les quals va destacar la modelització dels balanços sociometabòlics i l’elaboració de cartografia temàtica. Margalef mateix ho havia emfasitzat: “Cal fer mapes! ” L’anàlisi i la quantificació dels fluxos, amb tots els circuïts i retroalimentacions que comporten, han estat modelitzats adequadament. La baixa eficiència energètica de l’agricultura sorgida de la revolució Verda, golafre desfermada d’energia externa en el sistema de producció agrària, va quedar prou de manifest en la comparació de

diagrames de l’abans i el després. Els resultats obtinguts fins ara, necessàriament provisionals i millorables, vénen doncs a confirmar en bona mida la hipòtesi de Margalef, per bé que apareixen aspectes no gaire esperats, alguns dels quals van merèixer una especial atenció per part del conferenciant.

Una singularitat prou sorprenent és la constatació d’una millor eficiència de la retroalimentació energètica interna del sistema agrari actual en front de la que tenia el model anterior a la revolució Verda. És un aspecte, va apuntar el conferenciant, que caldria desenvolupar en l’agricultura ecològica, de manera que pugui reduir la dependència respecte de l’energia externa, sense caure en l’espiral dels rendiments decreixents que ja patia l’agricultura tradicional. En aquest topant, el conferenciant es va estendre, sense pèrdua d’interès i amenitat, sobre la reposició de nutrients del sòl, tan problemàtica, en l’agricultura tradicional. És un conflicte, el de l’oposició entre agricultura ecològica i agricultura industrial -amb el record de la tradicional a l’ombra-, que Oriol Porcel va palesar incisivament en el col·loqui que va seguir a la dissertació.

Enric Tello va esmerçar els darrers minuts de la seva dissertació per a il·lustrar, a tall de conclusions, l’impacte de la pertorbació ecològica sobre la diversitat d’espècies en quatre estadis o rangs evolutius d’eficiència energètica del paisatge, ben guarnit amb exemples de canvi d’usos del sòl al Vallès i al Maresme des de 1850 ençà. Amb això va fer bo l’esforç del seu equip per a compaginar les metodologies d’anàlisi basades en índexs vagament territorials amb les quals posen en joc les dimensions i les distribucions geogràfiques de manera explícita, una combinació que, a parer meu, és el gran valor de l’aportació de l’equip del professor Tello en relació amb la dinàmica ecològica del territori i del paisatge en el context actual. [Pau Alegre]