Els diaris van plens de males notícies. Res sembla funcionar. A les tertúlies se’ns presenta un futur apocalíptic i s’insisteix en la incapacitat dels responsables públics per redreçar la situació. No negaré que estem passant moments difícils, però no és cert que res funcioni i que no gaudim d’iniciatives que haurien de fer-nos sentir orgullosos de nosaltres mateixos. No són temps per amagar el cap sota l’ala, però tampoc per deprimir-nos. Al contrari, hem de ser capaços de valorar els nostres encerts i reconèixer els nostres potencials. Nomes així agafarem forces.

L’Observatori del Paisatge és un excel·lent exemple de la nostra capacitat. La tasca realitzada des del 2005 per aquest consorci publicoprivat, amb seus a Olot i Barcelona, és una mostra de la capacitat per impulsar un projecte innovador des de la professionalitat i la sensibilitat envers les necessitats del país. Aprofitant l’empenta del Conveni Europeu del Paisatge, Catalunya ha dissenyat una política del paisatge que no només ha estat admirada i reconeguda en l’àmbit internacional, sinó que, encara més important, ha fet front a un problema complex i difús, però intensament percebut per molts ciutadans.

Els catalans sempre hem apreciat la qualitat i la diversitat de l’entorn com un factor que incideix en el benestar i en la identitat de les persones que hi vivim. Els paisatges no han estat mai simples escenaris que es munten i es desmunten, sinó la llar que ens acull i ens assegura una vida de qualitat. Malauradament, un model de creixement – que avui sabem que se’ns va descontrolar – va malmetre aquesta llar i va despertar la indignació de molts catalans. No es tractava nomes d’una qüestió física, sinó que tenia connotacions culturals, ambientals, identitàries i socials. En el tombant del segle XXI, la demanda d’una nova cultura territorial era un autèntic clam. La mal anomenada cultura del no n’era la seva manifestació mes visible. Uns ciutadans que, en tot cas, més que negar-se al progrés, volien fer-lo més respectuós. Jo prefereixo parlar de la cultura del no d’aquesta manera.

No ho hem arreglat tot, però hem estat capaços de reaccionar i impulsar una política que, amb totes les dificultats que es vulgui, ha suposat una autentica revolució. D’entrada, hem reinventat el concepte del paisatge. Ja no és una imatge de postal que visitem el cap de setmana, sinó el context que emmarca la nostra quotidianitat i que, per tant, incideix en el nostre benestar individual i col lectiu. Tampoc és una realitat simplement física, sinó que incorpora elements intangibles, com ara la tradició, la cultura, la identitat, la cohesió o les possibilitats de desenvolupament. El paisatge no és només allò que es veu, sinó també allò que es percep i allò que se sent.

A través dels anomenats catàlegs del paisatge – dissenyats i executats des de l’observatori – hem estat capaços de posar en marxa un instrument que ens permet passar de la protecció a la gestió del paisatge. I ho hem fet amb la participació i la complicitat de molts ciutadans, perquè el paisatge no és una imatge estàtica, sinó la llar viscuda d’aquestes persones. Una política del paisatge que ens dignifica. Una política que ha estat capaç de preocupar-se de la qualitat del seu territori i d’entendre que això té una relació directa amb la qualitat de vida de les persones.

Com en tota política innovadora, han aparegut resistències i persones interessades a desacreditar-la i frivolitzar-la. "Mira que ocupar-se del paisatge", diran alguns. En qualsevol cas, recomano a tothom que visiti el lloc web de l’Observatori del Paisatge i que, si en té ocasió, escolti com Joan Nogué o Pere Sala presenten els seus objectius i les seves activitats. El rigor i l’entusiasme de les seves explicacions us ajudaran, no en tinc cap dubte, a recuperar la moral i la confiança. [Quim Brugué]