La idea de la concertació interregional no ha alçat el cap els darrers anys a Espanya. Al contrari. Ni els seus teòrics adeptes (els federalistes i ”Espanya-pluralistes”) l’han volgut reconèixer com a cosa pròpia. La paradoxa és que els seus principis segueixen estant ací. Les últimes declaracions del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, van en la direcció d’una concertació (un federalisme sense nom?), que entre per la porta de darrere de la crisi econòmica. En una entrevista recent, Fabra desconcertava el periodista negant-ne la major: que les autonomies havien sigut, fins ara, Estat. ”Com que no?”, li replicava perplex l’entrevistador.

La resposta es interessant: ”No teníem aqueixa mentalitat. Jugàvem a ser miniestats, a competir entre nosaltres per veure qui oferia millors serveis, captava mes inversions, cobrava menys impostos”. I continuava el president Alberto Fabra: ”Ara hem de tenir criteris comuns i una oferta, una cartera, de serveis comuns”. Allò subjacent és el més interessant. En primer lloc, la disjuntiva: es poden mantenir les autonomies amb criteris comuns? Crec que sí, tot i que se li diga cooperació territorial i federalisme interregional. L’altra resposta possible és que no. En aquest cas, l’aposta es la recentralització pura i dura, és a dir, més serveis comuns però amb menys autonomies.

Com ha assenyalat moltes vegades el professor Joan Romero, l’Estat autonòmic espanyol és un estat compost i, en conseqüència, complex. En Espanya, no s’han apostat pels serveis comuns a escala de les comunitats autònomes. És més, els acords interns han estat prohibits per la Constitució... No seria hora de canviar l’article 145? Per quina raó les Corts Generals han d’autoritzar els convenis que les comunitats puguen signar per a la gestió i prestació dels seus serveis propis? S’incentiven així els ”serveis comuns”? El ”replantejament” autonòmic no té per què acabar necessariament en la recentralització. Pot traduir-se en més serveis mancomunats entre autonomies pròximes culturalment i properes geogràficament i econòmicament parlant. Tres exemples són pertinents ací: les infraestructures, l’aigua i la televisió.

En el cas de les infraestructures, s’ha vist clarament que l’escala d’actuació adequada sobrepassa l’àmbit d’una comunitat autònoma però no s’ajusta a l’esquema centralitzat: només cal veure els beneficis derivats dels contactes i acords institucionals entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. L’acord entre València i Barcelona per a compartir la càrrega pesant de les carreres de Fòrmula 1 és un altre clar exemple de commonwealth econòmica catalano-valenciana. I què dir del corredor mediterrani? Davant l’actitud negativa de la ministra de Foment, Ana Pastor, i les paraules ambigües del president Mariano Rajoy, només es pot esperar una constant pressió social a favor d’una infraestructura que aposta per l’eix mediterrani. Ve a propòsit recordar les paraules que l’economista Enrique Fuentes Quintana, vicepresident segon i ministre d’Economia amb Adolfo Suárez, va pronunciar fa exactament vint anys: ”L’arc mediterrani constitueix un gran actiu per al desenvolupament econòmic de l’Estat espanyol pel qual ha d’apostar qualsevol estratègia racional de creixement, afavorint-ne l’expansió i eliminant els obstacles que s’hi oposen”. Vol la senyora Pastor ser avui un obstacle per al desenvolupament econòmic de l’Estat espanyol?

El segon tema que cal considerar és el de l’aigua. Joan Romero ho ha deixat per escrit i no ha perdut gens d’actualitat: ”L’actual model de gestió de recursos hídrics és un excel·lent exemple de com no s’han de fer les coses”. Fet i fet, el tema és tan complex que sempre s’ha optat per la solució més simple. Sense mecanismes adequats de coordinació i cooperació, l’aigua sempre serà un problema.

I finalment, les televisions. Davant la costosa despesa del seu manteniment, per què no fer programacions compartides o produir espais d’interès per a les societats implicades? Açò seria possible en comunitats limítrofes i properes culturalment, com Catalunya i València o com les dues Castelles.

La nova arquitectura territorial que Espanya necessita no ha de caminar, de forma forçada, cap a la recentralització. Que alguns ho desitgen de manera vehement, no vol dir que no hi haja altres camins oberts.